Avui al migdia la cartera ha portat una carta certificada de la Generalitat. -Va a nom de David Bagudà i s' ha de signar -em diu. Veure el seu nom en una carta em fa sentir un sotrac per dins. Li demano si la puc signar jo ,a la qual cosa consenteix. Tres signatures amb el meu DNI i la carta ja és meva. L' obro i ...RÀBIA ,DOLOR ,PLOR...reclamen A EN DAVID 200€ pels desperfectes que va produir a la carretera i els treballs de neteja que es van necessitar per culpa del seu accident .
COM? NO M' HO PUC CREURE!!!! La primera causa de la mort d' en David ha estat aquesta carretera ,que no té voral ,que el que hauria de ser voral és un pendent que només et desviis mig metre el cotxe se' t tomba (i ni tan sols hi ha una barana),que només fa 6 metres d' amplada i que en un dia hi poden arribar a passar 10.000 cotxes i camions de gran tonatge!!!! Quants morts i ferits més hi haurà d' haver per culpa d' aquesta merda de carretera!!!
Com gosen demanar això a en David? És que no saben que ell hi va morir?.No sabem que és mort?Com poden exigir-li res ? Com pot ser tant cruel l' Administració?
Avui fa un any va ploure i tot seguit va sortir l' arc de Sant Martí. En David sap que, quan n' hi ha un , ho deixo tot per veure' l.Però aquell dia estava a Girona treballant.Quan vaig tornar em va ensenyar les fotos que havia fet ell.
Quin regal! Un arc de Sant Martí !
És un pacte d' amor de Déu amb els homes.
Al cap d' un mes i quatre dies, en David s'en va .
Hi he pensat moltes vegades en aquest dia i en aquest arc donat com a regal.
Era una manera de dir-me "no et desesperis, l' amor de Déu continua .No ens ha deixat, mama" ? . Per mi és així. I el missatge m' el va portar el mateix David i el tinc gravat en dues fotos fetes per ell, que ara comparteixo amb tots vosaltres.
Les meves dues llums més brillants que Déu m' ha deixat per viure en aquest món.Una només ha estat quinze anys amb mi .Se n´ha anat massa lluny per poder-la veure ,tot i que sé que brilla amb més força que mai.
L' altra és la que ara em fa llum pel camí que em toca fer.És la meva Susanna...la meva vida. Com feies riure a en David amb les teves ocurrències,i... com el feies enrabiar amb les teves trapellaries. Desbordes alegria i, amb ella, el vas acompanyar durant 13 anys . Hi ha una cançó que vaig descobrir en el blog de la Vane ,una mare òrfena del seu fill petit,en Diego,(un petó ben gros des d' aquí Diego),que no puc parar d' escoltar. Sembla feta expressa per vosaltres dos, David i Susanna. Després de moltes llàgrimes mirant fotos , i de moltes hores barallant-me amb el Windows Movie Maker ,i posant ,una vegada darrera l' altra, la cançó , me n' ha sortit aquest video. Per tu Susanna ,per tu David.
Avui faries 16 anys.Avui fa 16 anys que vas néixer.Avui, a la una menys deu del migdia.
Avui ,si fossis aquí , hauria comprat un pastís que hauria amagat fins l' hora de sopar .I tornaria a posar un nota dins una capseta embolicada amb paper de colors, i hi dira :"Val per una entrada a Port- Aventura". Quan l' obrissis, tornaria a dir-te que iriem per sant Andreu o pel pont de la constitució que és quan coincidiem tots quatre.La Susanna i tu ,no tindrieu institut i jo no hauria de ser a treballar,i el papa,ell sempre s' ho pot combinar per poder agafar un dia .
Vas marxar abans de poder-te pagar el val que et vam regalar l' any passat.Vas marxar tan de pressa ...
Avui ,si fossis aquí ,t' hauria tornat a medir i a pintar una ratlla a la columna del garaig per marcar la teva alçada.
Avui hauria sentit com bufaves les espelmes,i bufant-les m' hauries fet sentir el riu de vida que tindries dins teu.
Aquests cap de setmana passat hauriem anat a comprar roba d' hivern i la que hi ha ara al teu armari ja seria donada, de petita que et quedaria.
Si fossis aquí ,riuriem d' aquelles coses que només tu i jo hi veiem la seva gràcia.
Què puc celebrar aquest 23 de septembre si tu no hi ets?
Avui fa 16 anys vaig ser mare d' una persona meravellosa. Intento arrapar-me a aquesta realitat però em trobo amb el mur de la pena, perquè fa 292 dies que no ets amb nosaltres.
És temps de plor ,és temps d' enyor.
La joia que hauria de tenir aquest dia ja se l' han emportat els vents negres de la teva mort.
Avui fa 16 anys que em vas fer mare.Fa setze anys que vaig descobrir com en podia de ser de gran el meu amor .I els teus ulls, tan oberts des dels primers moments,no s' acavaven tot el que veien.Tenies pressa per saber com era el món .I com menjaves!...Tenies pressa per créixer també . De pressa de pressa ...vas voler créixer sempre tan de pressa.
Que contenta em feies de veure' t créixer així .
I tan assenyat ja de ben petit,tan protector amb la teva gemaneta ,tan pacient amb ella en els anys d' infantesa.
Com trobo a faltar el teu carinyo, les teves abraçades, la teva companyia, el teu somriure de llum,la teva mirada ,acaronar els teus cabells, sentir "mama" amb la teva veu...
Però, com puc celebrar aquests dia si és temps de plor per a nosaltres?
"Per a tot hi ha el seu moment,i un temps per a cada cosa sota el sol.
Temps d' infantar i temps de morir.
Temps de plantar i temps d' arrencar la planta.
Temps de matar i temps de curar.
Temps d' enrunar i temps de bastir.
Temps de plorar i temps de riure.
Temps de lamentar-se i temps de ballar.
Temps de llançar pedres i temps d' aplegar-ne.
Temps d' abraçar i temps d' allunyar-se de les abraçades.
Temps d' exigir i temps de perdre.
Temps de guardar i temps de llençar.
Temps d' esquinçar i temps de cosir.
Temps de callar i temps de parlar.
Temps d' estimar i temps d' odiar.
Temps de guerra i temps de pau."
Eclesiastès 3:1-8
De pressa vas créixer... i de pressa te' n vas anar.
El teu temps de néixer va fer entrar el nostre temps de riure.
El teu temps de morir va fer entrar el nostre temps de plorar.
Avui fill,l' escrit el dedico a l'Eduard.Va deixar aquest món el passat 10 de septembre en un accident de moto. Tenia 18 anys. Jo no el coneixia ,però ,parlant amb els seus pares i veient les seves fotos, ara sé que era un persona molt especial ... com tu...com tots els que marxeu tan aviat. Teniu aquesta llum que ens il·luminava les vides. La vostra llum està amb vosaltres ,i quan marxeu, el món queda més fosc.
I en aquest món més fosc hi viuen uns pares ,uns germans ,unes famílies, uns amics ,amb aquest buit que no es tornarà a omplir en cap dels dies que ens queden de vida .
Queda l' amor ,que hem de sucar amb llàgrimes i amarinar-lo amb la cruesa del dia a dia sense vosaltres.
Eduard, Pels volts de les quatre de la tarda vaig sentir l' helicòpter, però no sabia que venia per tu ,per portar-te ajuda. Havies de volar amb ell cap a l' hospital,fins a Barcelona. Quan el vaig sentir vaig pensar: En David volia ser pilot d' helicòpter. Volia ajudar a gent en perill ,com tu. Als cap de pocs minuts,una trucada del meu home em va glaçar la sang. -Acaven de tapar un altre nen-. Nosaltres sabem bé què vol dir veure al teu fill tapat al marge de la carretera.
Vas volar cap a un altre destí.
Lluny d' aquest món , il·luminat per l' amor de Déu , sé que esperes als teus estimats. El camí de la mort és ara camí més planer i més bonic . I amb l' esperança que ens dona Jesús,us imagino al final d' ell ,i imagino el nostre esclat de joia quan hi arribem,quan us veiem ,quan us abracem,quan l' alegria tapi les penes viscudes.
Un petó viatja fins a tu ,Eduard . Un altre fins a tu,David.
Ja feia uns mesos que en David havia penjat aquest article d' en J.M espinàs al suro de la seva habitació .Però no va ser fins després de la seva mort que ,en llegir-lo,m' hi vaig veure l' ànima reflexada.
"ESTEM BUITS
Què hi ha dins una clau de ferro?La primera cosa certa és que és feta de buit.Tot l' univers és essencialment format de buit,i una manera d' entendre-ho és imaginar-nos que la nostra clau augmenta tant de dimensions que es fa gran com la Terra . A aquesta escala , els àtoms que compondrien la clau gegant tindrien la mida de les cireres. Però encara hi ha una cosa més sorprenent. Suposem que agafem amb la mà un d' aquests àtoms de la mida d' una cirera. Si l' observem, fins hi tot amb un microscopi, ens serà impossible veure' n el nucli, massa petit encara per aquesta escala augmentada.Hem de convertir l' àtom -cirera en un enorme globus de 200 m i, a desgrat d' aquest volum impressionant,el nucli de l'àtom no serà més que un minúscul gra de pols . Això és el buit de l' àtom. D' altra banda ,suposem que vull comptar tots el àtoms d' un gra de sal i que sóc tan ràpid que puc identificar-ne mil milions per segon. Tot i aquesta capacitat increïble ,necessitaré més de cinquanta segles per efectuar el cens complet de la població d' àtoms que hi ha en aquests minúscul gra de sal. Però ,a desgrat d' aquesta enorme quantitat d' elements que hi ha a l' interior d' una partícula de matèria,aquests elements són tan infinitament minúsculs i estan tan separats que entre les partícules elementals hi ha un buit inmens. Avui que qualsevol cosa diuen que al·lucina,proposo al lector barceloní aquests joc d' imaginació : que clavi una agulla en un coixí del seu sofà. Si el cap d' aquesta agulla representés el protó d' un nucli d' oxígen,l' lectró que gira al seu voltant seguiria una circumferència que passaria per Portugal,França,Itàlia i Algèria. Entre Barcelona i París ,per dir-ho així,res.Les partícules que constitueixen una clau de ferro,el tronc d' un arbre, el d' un gos es mouen en un enorme desert buit.
J.M.Espinàs,Avui(14 set.1991)"
Aquest buit vertiginós descrit tan bé per l' Espinàs és la descripció del buit que viu dins la meva ànima des que tu no hi ets ,fill.
I allà ,a la teva habitació ,vas deixar aquest escrit que et devia al·lucinar (com diu l' escriptor). I allà el veig cada cop que hi entro. Allà, on hi regna el buit mortal.
Com podiem ni tan sols imaginar, en aquells dies de llum ,que ara encara estaria clavat recordant-me el que serà sempre la meva vida sense tu.
Una amiga m' ha fet arribar aquesta pregària cantada per Leona Mckennit. Jo me l' he fet meva. M' ha ajudat molt a expresar els meus sentiments a Déu. Encara que Ell ja sap com em sento ...m'ajuda tan explicar-li -ho.
Què fariam si tornés en David? Si un dia sentíssim el timbre de la porta i fos ell ? Així, de manera tan senzilla, el tingués davant meu ? De cop i volta....ELL !.
- Sóc jo, mama-.
Què se sentiria al món si tots els estimats que han marxat tan, tan aviat ,retornessin amb els seus?. La Terra seria plena d' una alegria que trencaria tota pena. No quedaria ni un racó del nostre cor sense il·luminar . Es rebentaria tot el buit que ens atormenta.I cridant, riuriem .I del més profund nostre esclataria una joia que es contagiaria a tothom .
Una amiga m' ha enviat un video que, no sé perquè ,m' ha portat a pensar amb aquest " què fariem si...?". Hi veus la gent tan alegre que sembla que en el món hagin desaparegut els problemes i les fronteres, i tota persona hi sigui feliç. Per uns moments em fa evadir de la realitat.Encara que només sigui per uns moments...
Des d' aquí ,gràcies a en Matt Harding per tenir aquesta idea fantàstica de ballar arreu del món. Primer ho va fer sol .Després,en fer-se popular a través d' un anunci , va tornar a viatjar per 40 països i va ballar junt amb la gent que li va demanar a través de multitut de correus. Brillant.
Un altre cop... un altre cop la mort sacseja les nostres vides.
La Concepció va morir el dimarts 28 de juriol,després d' un any d' invalidant malatia.
La Concepció era la mare de la Paula i en Roger,la tia d' en David,la dona del meu germà gran ,la meva amiga i cunyada. Deixo aquí el conte que tant li agradava. Tantes vegades l' havia explicat als seus fills ,que de ben petits ja se sabien de memòria que hi deia a cada pàgina ,sense haver après encara a llegir. El va regalar a en David i a la Susanna perquè també en gaudissin,i així va ser.
Penso que aquest conte és el missatge que ,sense ella saber-ho ,Déu li ha permès donar ara als seus fills i a tota la família. Tothom, evidentment ,té dret a no creure's això ,a questionar-ho i a pensar-ne el que vulgui. Però qui creu en Déu sap que les casualitats no existeixen.
Una abraçada i un petó ,per tu Concepció i per tu David.
En Cueta estava trist i de mal humor.
Va jugar a llançar,tirar i esclafar,a cridar i xisclar,a rebentar i destrossar. A trencar,desenganxar,picar i aixafar.
-I ara!-va dir la Guineu-.Però què et passa?
En Cueta va contestar:
-Sóc un Cueta petit,dolent i malcarat,i ningú no m' estima gens.
-Oh ,Cueta!-va dir la guineu-.Malcarat o no, jo sempre t'estimaré igualment.
En Cueta va preguntar:
-I,si fos un ós gris,també m' estimaries i em cuidaries?
-És clar -va dir la Guineu-.Encara que fossis un ós ,jo sempre t' estimaria igualment.
En Cueta va insistir:
-I ,si em convertís en insecte,encara m' estimaries i em voldries abraçar?
-És clar-va dir la Guineu-,encara que fossis un insecte,jo sempre t' estimaria igualment.
-Sempre igualment?-va repetir en Cueta,i va somriure-.Encara que fos un cocodril?
La Guineu va dir:-T' abraçaria ben fort i et portaria a dormir cada nit. .
-L'amor es gasta?-va preguntar en Cueta-.Es pot trencar o fer malbé? El pots arreglar o enganxar? Es pot refer?
-Ai prou!-va dir la Guineu-.No sóc tan llesta.L' únic que sé és que t' estimaré sempre.
En Cueta va insistir:-Però ,què passarà quan et moris i te' n vagis? M' estimaràs,llavors?l' amor continuarà?
La Guineu va agafar en Cueta a coll,i van mirar a fora.Era de nit,i la lluna i les estrelles brillaven en la foscor.
-Cueta,veus aquestes estrelles tan brillants i lluminoses? Doncs n' hi ha algunes que es van morir fa molt temps...i encara brillen cada nit al cel.
El camí que feiem junts era de pujada forta i estava ple de pedres ,clots i bardisses amb espines .Ens hi havien atrapat fortes tempestes de trons i llamps ,amb vent i sense aixopluc .Hi haviem passat fred,molta fred.Però sempre intentava trobar la manera de protegir-te,de donar-te calor quan feia fred, de fer que les ensopegades no es notessin,de cobrir-te amb el meu aixopluc .Tot i les dificultats sempre vaig intentar crear refugis on sentir-nos protegits i feliços, i agafar forces per continuar .Però no sempre me' n vaig ensortir bé...És difícil quan tens molt en contre. Em sap molt de greu i em fa tan de mal que els teus últims dos anys de vida fossin els més difícils que mai havia viscut fins el moment de la teva mort. Ara ja t' havies fet més gran i començaves a intuir la duresa del camí,però no et vas queixar ,sinó que vaig sentir com m' agafaves més fort de la mà,i no per por ,sinó per fer-me costat. I no saps com t' ho agraeixo ,i com agraeixo aquests quinze anys que t' he pogut tenir amb mi.Amb la teva llum ,amb la teva alegria feiem el camí junts i sempre havia vist brillar el sol al final del dia,perquè el sol eres tu.
I ara ,David, no hi ets. I el camí, que sembla no canviar,segueix essent de pujada,ple de rocs que em fant empassegar,i caic.I quan m' aixeco ,la mà que m' havia d' ajudar em tira empentes . L' aire és glaçat ,i m' esgarrinxen les bardisses.Però la diferència és que ara no es veu ni camí ,perquè la boira s' ha fet senyora de cada minut i no brilla mai el sol al final del dia.Aquests sol enganya fingint que vol esbargir la boira i torna a deixar-se tapar. No veig que em trobaré a dos pams al meu davant. És ara quan entenc el que ens diu Jesús :"Jo sóc el camí ,la veritat i la vida(...)" Joan 14:6. No cal esperar a veure camí,Jesús és el camí.
I segueixo ,ara amb la motxilla del buit ben lligada al meu cos.Està tan plena d' enyor que s' esquinça,i tan xopa de llàgrimes pesants que fan el caminar més lent i feixuc.Tot i així no em vull aturar.Continuo .Diria que les sabates són de plom i sento el vent bufar de cares,però no desistiré de caminar.A la mà dreta hi tinc la Susanna que es deixa guiar contenta.La meva Susanna ,la meva estimada Susanna que és ara la meva raó per viure.
Trobo a faltar poder-te guiar per aquest món.Trobo a faltar que m' il·luminis amb la teva mirada.Aquella llum...plena de dolçor,de nobles ideals, de paciència ,d'innocència encara.
Sense tu camino,sí ,camino. Els primers dies d' esma,després per la Susanna i després també per tu. Sense tu però per tu. No vull que quan ens retrobem hagis de suspirar trist ,veient que no he fet res de bo des que tu vas haver de marxar. No deixaré abatrem per la pena,però inevitablement ha entrat a formar part de la meva sang i alimentarà el meu cos mentre visqui.
Set mesos m' allunyen de tu. Set mesos menys em separen de tu.
El 5 de desembre del 2008 ,pels volts de les set de la tarda feia una hora que m' havies trucat diguent que venies de seguida, i no havies arribat a casa.No obstant, la meva angoixa encara no era desesperació.Llavors en Narcís em va trucar per preguntar-me si podia ser que haguesssis anat a Gualta.Tant de bo pogués haver contestat amb un no rotund,però vaig haver de dir que sí.Sí que era possible.I amb aquest sí ,se' m va obrir la porta cap a l' horror.Aquesta pregunta només podia fer-me-la si havia passat res de greu.I va continuar:-Hi ha hagut un accident a Gualta d' un noi de 15 anys que anava amb moto i està mort. -
Aquests és el primer got de verí que em vaig haver de beure,però no vaig voler acabarme' l. De seguida vaig pensar que no ho havia sentit bé.
-Què has dit?Què has dit? -No hi ha resposta.
-L' últim ,repeteix-me l' últim que has dit.- Li dic plorant de por i... el silenci per resposta.
-On estàs ara ?-Li pregunto .Em diu davant el CAP.
-Ara vinc de seguida.-
En jauet i en Cristian,que estaven a casa esperant en David per anar a bàsquet,em veuen plorant.Amb dificultat els explico que hi ha hagut un accident a Gualta i podria ser en David.Em volen tranquilitzar, però el verí que he begut ja em corre per les venes.
-No ,no ha dit mort, no ha dit mort, no ha dit mort-. Em dic a mi mateixa mentre agafo el cotxe i vaig a trobar en Narcís.El veig davant el pàrquing del CAP.Em diu que ja ha anat amb cotxe fins la rotonda a preguntar , però els mossos no el deixen passar i no li han pogut informar de res.
-Doncs anem-hi a peu-Li dic pensant que el problema deu ser anar-hi amb cotxe, i a peu aconseguirem més respostes.
Hi anem corriguent .El mosso que dirigeix el trànsit de la rotonda de Gualta ens mira.Esbufegant per la corriguda li dic que ens pensem que el nostre fill pot ser el que hagi tingut l' accident.Em pregunta com es diu el meu fill.
-David Bagudà-li contesto.
Parla uns segons per la seva ràdio i ens diu:-Passeu-.
Passeu? Aquest passeu vol dir que és en David? És en David!! .Em poso a córrer, però paro d' inmediat un segon per preguntar al municipal que resta una mica més lluny que el mosso :-Com està?- I la resposta és un no silenciós amb el cap.
Ha fet no amb el cap? Què vol dir ?Està inconscient? Està intubat?Fractures?No pot caminar?Quiròfen? Mesos d' hospital? Mesos de rehabilitació ?
Més verí que em bec.En el fons sé que el més mortal ja ha estat preparat ,però el rebutjo.
Corro i corro per la carretera que porta a Gualta.Passo el pitch and putt i ara la foscor no em permet veure ni on poso els peus.Sí que veig la corba que hi ha al final de la fosca recta i es veu llum que ve del seu darrera .
I corro encara .En Narcís? Em giro .El veig a bastants metres darrera meu.No el puc esperar .Continuo .Giro la curva.LLum ,ambulància, cotxes parats i , al marge dret de la carretera una manta metàl·lica que tapa un cos .Sento que les cames no em volen portar allà ,sento que defalleixo,cauré!
No sé d' on agafo força i continuo avançant.
-És en David?-Pregunto amb gran esforç, perquè les paraules no volen sortir de la meva boca.
Per única resposta :una de les persones que hi ha allà estira el braç en davant i posa el palmell de la mà encarat cap a mi ,com volguent privar-me el pas.
Jo continuo avançant i crec que dic o penso, no ho sé bé :-M'és igual com estigui ,és el meu fill-
M' agenollo i destapo la manta...i és el meu DAVID ,EL MEU DAVID ,EL MEU DAVID. I del més profund de l' ànima em surt un crit de terror i un plor.Crido i ploro sense tenir-hi cap control .Miro cap el cel i és negre ,NEGRE .No hi trobo resposta.
Abaixo els ulls i el que tinc entre les meves mans és en David ple de sang i fred ,FRED.Torno a alçar els ulls i continua la negror.Beso en David ,i l' acarono.El vull abraçar,però tinc por de fer-li mal.Està tant massegat,tant ple de sang .El vull escalfar , però no sé de quina manera per no ferir-lo més.Crec que m' estiro al seu costat.No sé quan temps passa.Li parlo fluix.La seva cara ensangrantada ...Demano aigua i una tovallola per netejar-lo.Li retiro el tub que té a la boca.I l' abraço.Perquè no ho he fet abans?
Ja m' he pres tot el verí?
Després em diuen que l' he de deixar perquè ha vingut de la funerària i l' han de carregar al cotxe.I com que sempre he sigut molt obedient ,els el deixo sense fer ni un mínim gest de reticència.Perquè els el vaig deixar tan ràpid ? Perquè no vaig desobeir tan sols durant un minut ?
Em fan seure en un cotxe ,crec dels municipals.
La Susanna!
Agafo aire.Truco a casa .Sento la veu de la Susanna . Està viva,és a casa!
-En David ha tingut un accident i ara anem a Girona amb ell . No et moguis de casa .No obris a ningú ,no obris a ningú! Ja tornaré a trucar.-
Truco als meus pares.Els menteixo diguent el mateix ,o no era cap mentida? .Sóc incapaç de dir que en David és mort.
Surto del coxe i pregunto a on porten en David.
-A Girona als Jutjats-Em diu un mosso d' esquadra.
-Nosaltres us seguim amb el cotxe-Els dic .
-No pots venir.El portem a fer l' autòpsia-
-Doncs ens esperarem allà i després el portarem a casa.-
-Allà no et deixaran entrar .I tampoc te' l deixaran emportar a casa-
Més verí .Empatxada de verí que m' ofega la vida.
Vaig insistir ,vaig preguntar per què ,vaig implorar.
NO,NO ,NO sempre era NO a tot el que demanava.
No entenia perquè em feien això.Els meus pensaments xarbutaven desesperació.Aquesta gent no té cor.Com podem negar-me el meu fill ?. He perdut en David i ara no em deixen ni tenir el consol d' estar amb el seu cos.D' on surt aquesta crueltat . Algú va dir :-t' entenc ,jo també tinc fills ,però no pots anar amb ell.-
No m' entén, perquè els seus fills estan vius.
Pot ser pensen que he embogit i que no em crec que estigui mort.
- Ja sé que no hi és, ja ho sé.Però vull anar amb ell.-Em surt de dins l' últim recurs que se m' acudeix.
I una veu va irradiar humanitat.
- Vols tornar-lo a veure?-Sento que em pregunta.
M' arrapo amb un SÍ furiós a aquesta corda de salvació.
I me' l deixen tornar a veure abans de separar-lo de mi.
Torno a acaronar-lo. Li faig l' últim petó i li xiuxiuejo a cau d' orella la meva esperança i l' últim adéu.Amb aquest adéu va començar la nostra separació.
En Narcís camina ara al meu costat i ens allunyem de l ' assassina carretera.On eres Narcís?
Un impuls em fa girar enrera i dir gràcies. Per què gràcies?Per haver intentat salvar en David, per deixar-me-li fer un petó,per... no sé ben bé el perquè .Em va sortir i prou.
En la meva memòria del que va passar després hi tinc buits.I tot el que retinc de les hores inmediates a l' adéu és com si estés en un pla de temps molt ràpid.
Aquella abraçada i aquell petó són sens dubte el que m' ha portat més consol.Si no els tingués ,el meu plor estaria brut de ràbia.
Un petó i una abraçada que em serveixen d' antídot per al mortal verí que he de continuar bevent mentre visqui .Un petó i una abraçada que seran tan llargs com sigui la meva vida.
Quan vaig saber de la mort d' en Pere ara fa casi tres setmanes ,molts records de les doloroses vivències ,encara tendres, van tornar amb força. Però és això que em va fer decidir d' escriure el mail que tenia pensat per enviar a la funerària.Els demanava per què no es retorna als pares la roba que portava el difunt ,i els explicava quant m'hagués agradat a mi poder-la tenir.Em van contestar el mateix dia i he de dir que em vam fer entendre aquest "per què". Com que havia deixat la meva queixa dies enrera en el blog,ara em sento amb el deure de deixar-hi la meva resposta a la seva explicació.Tot i que pot ser per algú serà dur llegir algunes de les coses que hi ha escrites,no vull ometre-les.No per deixar-les d' escriure faran la realitat més suau.
"Benvolgut Sr.------- , Primer de tot vull agrair-li la diligència amb la qual ha contestat el meu correu. Com li vaig dir en aquest ,no tinc en absolut cap queixa de l' atenció rebuda,sinó tot el contrari,només elogis.El personal que ens va atendre es va comportar amb la màxima professionalitat i amb la màxima humanitat.I això els ho agrairé mentre tingui vida ,i en mort si Déu em permet el record allà amb Ell.
El mateix dia que vaig enviar el correu demanant el per què no es retorna la roba del difunt als pares,va venir ----- (treballador de la seva empresa)a casa meva (i no voldria que aquest fet li ocasionés cap problema perquè li estic molt agraida que ho fes).Em va explicar el perquè la roba no es retorna i el perquè del protocol de cremar-la.Després vaig rebre el correu de vostè.Entre tots dos em van fer entendre el difícil i delicat que seria en els dies previs a l'enterrament oferir una roba que estaria moltes vegades tacada de sang,bruta d' olis de vehicles,de terra,amb vidres,amb teixit humà enganxat i a més a més esparrecada en la sala d' autòpsies.Entenc que per a molts pares seria un cop fortíssim veure aquesta roba i amb tota probabilitat els enfonsaria més,si és que es pot ,en el dolor. La meva petició anava encaminada a fer un bé als pares que perdin el seu fill en un accident de trànsit. Volia que ells poguessin tenir el que jo no vaig poder.Pensava que tenir l' última roba que va portar el teu fill en aquest món, era una necessitat tan forta com la que tinc jo. Però quan l' Albert em va dir que en 24 anys jo era l' única persona que ho havia demanat,em vaig quedar sorpresa. De seguida vaig pensar que el que per a mi era una gran necessitat per a la gran majoria de pares no tenia importància.I a part de no ser important ,els seria un perjudici als seus sentiments.L'última cosa que voldria és que accedint a la meva petició és portés més pena en una família.
Com vaig dir-li per mi ja no hi ha solució.A mi no m' hagués fet res que m' haguessin portat la roba d'en David tacada de sang ,perquè seria la sang del meu fill;ni si hagués estat plena de vidres ,terra, olis, o bruta de qualsevol component del cos, ni estripada en cent talls,ni que fes olor a mort,perquè és la mort del meu fill ,és la roba que el meu fill portava. L' hauria netejat,l' hauria cosit,li hauria fet el que calgués,però l' hauria tingut. Sóc conscient que dono massa importància a una cosa que no en té. Però no puc evitar-ho,per a mi aquesta roba continua siguent un tresor cremat.
Tot i això,veient l' altre costat de la realitat,crec que és molt millor deixar els protocols tal com estant, perquè canviant-los es faria molt més mal que bé.
Desitjo que puguin continuar fent la seva feina tan bé com l' estant fent ara.Faci arribar ,de part meva ,la gratitud més sincera a tot el personal i en especial a ------ que en els moments que ens estava atenguent li van comunicar la desgràcia del seu pare i tot i això no ens va deixar ni un moment ,ni ens va transmetre per res el seu neguit.
Atentament ----------"
De les últimes coses que acompanyaven en David vaig poder recuperar-ne cinc: el casc (que el va perdre en un dels brutals impactes, tot i dur-lo cordat) ,la motxil·la,una esportiva,el seu rellotge (intacte) i les claus de la moto.Cinc tresors que per a mi són més valuosos que qualsevol diamant.Tresors que espero tenir sempre d' acompanyants,com ho van ser d'en David ,pel viatge per aquest món.
Avui ,cinc mesos sense tu, fill .I tu ,cinc mesos sense nosaltres.Sé que no et manca de res absolutament i no vull perturbar la teva pau amb la meva pena ,però si que demano sempre a Déu que et porti l' abraçada que tan friso per donar-te .Sé que Ell te la portarà sense deixar-te amb la pena i la misèria que hi ha impregnada en ella.
Fa casi tres mesos que vaig tornar a treballar. El dia abans de començar tot eren dubtes i pors : faig bé d' anar a treballar tan aviat ? He tardat massa a anar a treballar? Estaré a l' alçada de la feina? Estaré concentrada? Pensaré en tu? I si hi penso, em farà bé o em deixarà incapaç de continuar?. I quan em vaig llevar totes les preguntes encara em cridaven més fort . A les 7 del matí vaig sortir amb el cotxe i...més dubtes:passo per Jafre i evito imatges o passo per Gualta i torno a recordar?. Com que últimament sempre hi anava per Gualta vaig decidir que havia de continuar fent-ho igual . I... passo davant l' arbre. El plor m' envaeix i no sé com parar-lo. No puc arribar així a la feina! Però abans de passar pel mas Bahí veig una cosa que arrastra tota la meva atenció.És una petita llum vermella que sembla pampalluguejar a la carretera,al meu davant ,però força lluny encara. Penso : un llum per senyalitzar el camí d' entrada a aquest mas . Però no, perquè passo el mas i la llum continua davant meu. I sí, fa una intermitència molt ràpida. Tot i que sóc ja força prop d' ella no aconsegueixo endevinar que és. Faig un flash amb les llargues i ho veig clar: un ciclista. El passo. Va amb la seva llum intermitent vermella darrera la bicicleta ,la seva llum davant i la seva armilla reflexant. Crec que és la persona amb la qual m' havia trobat sovint abans del teu accident, pels volts de les 7 del matí , direcció Serra, amb la bicicleta, però sempre sense llums. En els mesos d' hivern no el veia fins que els llums del meu cotxe l' il·luminaven i més d' un cop m' havia fet frenar fort. En canvi aquest primer dia de feina l' he vist a més d' un Km de distància.
La petita però potent llum de la seva bicicleta ha fet llum també al meu ànim. De seguida penso que els desencadenants del teu accident han fet reflexionar a més d' un i li han fet canviar els seus hàbits perillosos. M' agrada pensar que algú ha guanyat la seva vida canviant-los. Només Déu ho sap.
Però a mi aquella llum em va fer molt bé i em va ajudar a arribar a la feina més serena i sense plorar.
Nella fantasia( d 'Ennio Morricone ,de la pel·lícula "La Missió")
En la fantasia jo veig un món just /On tots viuen en pau i honestament/El somio amb ànimes que són sempre lliures /Com els núvols que volen/Ple d’ humanitat en el fons de l’ ànima/ En la fantasia veig un món clar/On la nit és menys fosca/El somio amb ànimes que són sempre lliures/Com els núvols que volen/ plenes d’ humanitat/ En la fantasia existeix un vent càlit/Que bufa sobre la ciutat com un amic /El somio amb ànimes que son sempre lliures /Com núvols que volen /Ple d’ humanitat en el fons de l’ànima .
Nella fantasia io vedo un mondo giusto /li tutti vivono in pace e in onestà /Io sogno d'anime che sono sempre libere/Come le nuvole che volano/Pien' d'umanità in fondo all'anima./Nella fantasia io vedo un mondo chiaro/Li anche la notte è meno oscura/Io sogno d'anime che sono sempre libere/Come le nuvole che volano./Nella fantasia esiste un vento caldo/Che soffia sulle città, come amico/Io sogno d'anime che sono sempre libere/Come le nuvole che volano/Pien' d'umanità in fondo all'anima
La fantasia que parla la cançó és una ínfima part de la realitat que Jesús ens promet si vivim en ell.
Fa anys vaig llegir que el nombre de morts per accident de trànsit és el mateix nombre de morts que hi hauria si estessim en guerra civil . Vaig pensar de seguida que era veritat , doncs tots coneixem algú del nostre entorn inmediat que està dins aquests nombres. Hi ha però dos fets que fan basarda .Un és que en la guerra d' avui dia l' enemic és el nostre aliat . L' altre és el més terrible: a aquesta guerra no se li veu la fi .
Aquesta matinada ha fet una setmana que la guerra s' ha emportat un altre noi del poble,en Pere,de 22 anys, i amb ell la felicitat d' una altra famíla . En saber-ho se'm va remoure violentament tota la pena per en David.
També hi ha una altra guerra encetada en un altre camp de batalla i aquesta es va emportar fa déu dies un professor d'en David ,de quan feia 1er d' ESO,l' Alberto . En David li tenia molt d' apreci i ens en parlava sovint d' ell.
Uneixo el dolor que estan passant aquestes famílies al meu dolor. Per ells deixo aquí aquesta cançó que l' Eric Clapton va composar als nou mesos de la mort del seu fill de 4 anys i mig .Va morir en caure d' un 53è pis d' un edifici de Manhattan el 20 de març de 1991.
Tears in heaven , d'Eric Clapton Would you know my name / If I saw you in heaven / Would you feel the same / If I saw you in heaven / I must be strong/ and carry on / Cause I know I don't belong /Here in heaven/ Would you hold my hand/ If I saw you in heaven/ Would you help me stand/ If I saw you in heaven /I'll find my way/ through night and day /Cause I know I just can't stay /Here in heaven / Time can bring you down /Time can bend your knee /Time can break your heart /Have you begging please /Begging please/ (instrumental)/ Beyond the door/ There's peace I'm sure / And I know there'll be no more / Tears in heaven / Would you know my name / If I saw you in heaven/ Would you feel the same / If I saw you in heaven / I must be strong / and carry on /Cause I know I don't belong / Here in heaven
Llàgrimes en el cel sabries el meu nom / si et veiés en el cel / sentiries el mateix/ si et veiés en el cel / he de ser fort / i continuar/ perquè sé que aquí al cel / no és el meu lloc /agafaries la meva mà/ si et veiés en el cel/ m' ajudaries a aixecar-me / si et veiés en el cel/ trobaré el meu camí / a través la nit i el dia/ perquè no em puc quedar/ aquí en el cel/ el temps pot fer-te caure/ el temps pot doblegar els teus genolls/ el temps pot trencar el teu cor / i fer que demanis perdó/ que demanis perdó/més enllà de la porta/ hi ha pau n' estic segur/ i sé que no hi haurà més /llàgrimes en el cel / sentiries el mateix /si et veiés en el cel / he de ser fort i continuar/perquè sé que aquí al cel no és encara el meu lloc.
Sovint,aquests dies,em venen un munt de records lligats al teu naixement:alegries,pors i una pila de petites coses del dia a dia. .Un dia un ,un dia l' altre , es van col·locant davant del mirall d' aquests dies presents . I a poc a poc va apareixent la seva imatge reflectida . I el que va venir d' un costat, ara ve de l' altre.I el que es va moure cap a esquerre ara es mou a dreta.
Vas néixer en el primer dia de pluja dels molts que havien d' anar arribant aquell any.Vas viure el teu primer any en el més plujós d' aquests últims quinze . El pantà de Susqueda vessava l' aigua per dalt i descarregava aquelles cascades que et deia iriem a veure el dia que tornessin a fer-se . Curiosament pot ser que aquest any veiem el seu reflexe.
Quan vas començar a créixer dins meu , vaig perdre la gana i tot el poc que menjava se' m posava malament . També menjava poc i amb fàstic les primeres setmanes, quan te' n vas anar.
Fa quinze anys vas fer venir a casa tota la gent que t' estima per veure`t per primer cop. Amb la teva mort, la casa també es va omplir de persones que t' estimen i et volien veure per última vegada.
Els primers mesos de tenir-te ,quan dormies,entrava de puntetes a l' habitació per no trencar ell teu fràgil son ,i m' aguantava la respiració per poder sentir la teva . Em semblava impossible tanta felicitat i tenia por que perdessis la vida mentre dormies . A mida que creixies fort i alegre, aquesta por va marxar silenciosament. I l' havia oblidat . No sabia que era una por per un fet real , amb el qual m' enclastaria quan tinguessis quinze anys. I aquell 5 de desembre ,vaig veure' t amb els ulls clucs i no dormies , sinó que ja havien vist tot el que necessitaven veure .
Quan vas néixer el dolor físic va ser el més fort que mai he hagut de suportar . Per uns moments semblava que em moria . Però, de sobte,vaig sentir el teu plor , vaig veure el teus ulls tan oberts , i la teva vida va tapar ben de pressa aquell dolor . I em vas sorprendre ,ensenyant-me en un segon quant d' amor era capaç de donar . Així igual i diferent a l' hora ,em passa ara amb el meu dolor d' esperit. És tan fort que em fa veure amb dolçor el dia de la meva mort . I estic obligada a apendre a sobreviure amb l' enyor per tu . Però,quan aquell dia et vegi mirant-me ,altre cop amb els teus ulls plens de vida ,s'aixugaran les meves llàgrimes i es taparà el dolor ,i aquest cop per sempre més.
I així podria continuar molta estona amb la llista de reflexes . El que era alegria és tristesa,el que era vida és mort.
I tot i ser reflexes del present amb els seus d' absoluts oponents del passat , s'acaben tocant en un punt : el que uneix el cercle que dibuixen, tancant-m' hi a mi dintre .
La teva vida ha impregnat la meva de tal manera ,que no sóc jo si no és amb tu . Has tatuat el meu cor de felicitat i de sofriment , i te n' has emportat un bon tros d' ell amb tu .
El canon de Pachelbell m' acompnya sovint aquests dies
Avui fill,estic tan abatuda que tot el que escriuria m' ho guardaré dins meu...hi ha massa penombre per a que quedi impresa aquí.
Et deixo la cançó que en Joan ha triat per tu.
Una ABRAÇADA INMENSA ,INMENSA... que tot i l' abisme que ens separa ,sé que Déu te la portarà en un segon.
LLETRA DE LA CANÇÓ DE JASON MRAZ - SONG FOR A FRIEND (MR. A-Z) well you're magic he said but don't let it all go to your head cause i bet if you all had it all figured out then you'd never get out of bed well no doubt of all the things that I've read what he wrote me is now sounding like the man i was hoping to be I keep on keeping it real cause it keeps getting easier he'll see he's the reason that i'm laughing even if there's no one else he said you've got to love, yourself he said you shouldn't mumble when you speak but keep your tongue up in your cheek and if you stumble on to something better remember that it's humble that you seek you've got all the skill you need, individuality you've got something call it gumption call it anything you want because when you play the fool now you're only fooling everyone else you're learning to love, yourself yes you are... yes you...you...you and there's no price to pay when you give and what you take, that's why it's easy to thank you you...you you...you...you let's say take a break from our day and gettin back to the old garage because life's too short anyway but at least it's better than average as long as you got me and i got you you know we got a lot to go around i'll be your friend your other brother another love to come and comfort you and i'll keep reminding if it's the only thing i ever do i will always love you you...you...you you... It's true I love it's true It's you I love it's you I love it's you it's you I love It's true I love it's true I love it's true it's you I love It's you I love it's you I love it's you it's you I love you I do It's you I love It's you I love it's you I love it's you it's you I love It's true I love it's true I love it's true it's you I love It's you I love it's you I love it's you it's you I love you I do I'm in love in love in love I'm in love in love in love It's you I love its you It's you I love I love I love It's you I love I love I love It's you I love I love I love Oh... [instrumental interlude] [choir] climb up over the top survey the state of the soul you've got to find out for yourself whether or not you're truly tryin why not give it a shot shake it take control inevitably wind up findin for yourself all the strengths you have inside still risin' X3 [jason] climb up over the top survey the state of the soul you've got to find out for yourself whether or not you're truly tryin why not give it a shot shake it, take control and inevitably wind up findin for yourself all the strengths that you have inside of you
Amb molt de delit, jo em faig un teixit per poder capturar el que serà el meu dinar.
Sóc més petita que una tirita però se’m veu a simple vista i la gent normalment s’espanta quan m’enfilo per la garganta.
I si a casa teva estic no em vulguis treure pas i una picada eviteràs.
Rossinyol
Cos elegant i un dolç cant, fan d’ell el millor cantant.
Si el sens piolar no el fagis callar i un bon record et porterà.
Amb aquestes poesies que vas fer pel dia de Sant Jordi de 2008 ,portes un pols de primavera en aquest blog.
T'hagués agradat tant aquesta primavera. És d' aquelles que al febrer ja intueixes que esclataran, amb força de gran onada,en cada racó de camp,bosc, i jardí. Com n' és de bonic aquest any el nostre petit jardí. I que trist que no sàpiga que en aquesta casa s'hi guarda un dol. Tota planta creixent descarada ,plena de vida i colors alegres, davant d'uns cors on hi viu la buidor. No respectes cap dol primavera? No saps,primavera, que exhibint tanta quantitat de vida i bellesa portes igual mesura de tristesa en les persones abatudes per la mort d' un fill ?
Com es para el temps ,David? Jo el vull tornar a parar. Com els primers dies sense tu,tinc ara també l' extrany desig d' aturar el temps. Que no vingui mai el dia, que sempre sigui hivern, que regni la nit en el meu temps parat, per poder plorar sense pausa, sense menjar, sense beure, sola amb la companyia de la teva absència. Però el temps ,cruel ell,no em va obeir aquells dies. I vaig haver de suportar , amb ràbia, el regal d' una nova sortida de sol que tu ja no vas veure. Vaig haver de preparar altre cop l' esmorzar per la Susanna,però no el teu, i la roba s' acumulava a la rentadora,però no hi havia la teva. S' havia de decidir on t' enterràvem,com feiem el recordatori. S' havia de preguntar com havia passat l' accident i explicar-ho a tothom. S' havia de fer tothom sabedor de la teva prudència i el teu seny. S' havia de menjar perquè la gent que ens estima no patís. No es va parar el temps llavors i no es pararà ara tampoc. Que il·lusa ,gosar manar sobre ell. I fa mal continuar visquent quan tu amb 15 anys ja se t' ha prohibit.
Ara que el dia s' ha allargat,ben segur sortiries les tardes amb la teva moto ,a sentir la llibertat que et donaven aquestes passejades. I anant a trobar els teus amics de Gualta, veuries moltes flors, però cap de plantada als peus de l' arbre on ara hi ha les que recorden la teva mort.
Però l' orgullosa primavera no sap que aquest any li falten molts colors. Colors que ella mai podrà crear: el color dels teus ulls, dels teus cabells , de la teva pell, del teu somriure, de la teva veu.
Tot i el que he dit abans, David, la setmana passada em vaig trobar anant a comprar flors ben llampants. I és que dins el nostre hivern hi ha una persona que necessita deixar entrar la primavera. I és per ella que plantaré aquestes flors al jardí. Sento que el meu cor buit ha de deixar brotar amb força la il·lusió per veure créixer la Susanna i compartir amb ella les seves ànsies de vida. Per tu, Susanna, m'esforço a viure amb alegria. Per tu, David,sense esforç ,visc en la presó d' una pena sense fons. Com aconsegueix una persona carregar amb aquesta incoherència ? ...? Em ve a la memòria un salm: "Jo mateix t' instruiré, t' ensenyaré el camí que has de seguir, seré el teu conseller, i els meus ulls vetllaran sobre teu" Salm 32:8
Abans solia pensar : ja tinc 42 anys.Ara em dic: tot just en tinc 42...massa llarga s'em pot fer l ' espera.
Mentre espero,busco en els records qualsevol vivència que em pugui fer sentir altre cop al teu costat,com abans. I un cop la tinc,intento repetir-la i així em retrobo amb sensacions ,riures,converses,pensaments,problemes,discusions,mirades, complicitats amb tu. Així he descobert que tornant a mirar pel·lícules,sèries i reportatges que havíem vist junts,per uns minuts viatjo al nostre passat. I t' escolto riure on abans també vas riure amb els Simpsons,i et sento entusiasmat amb aquell invent d' en Draimon que tan et va agradar d' infant,i et veig embadalit amb "El Senyor dels Anells" ,i al·lucinat amb "El viatge de l'Emperador",i emocionat amb "El Laberinto del Fauno".
I quan acarono la Manyaga,amb el seu pèl tan fi,trobo la teva mà que també acarona el seu cap,rellisca pel coll,ondula per la corba del seu llom i altra cop comença pel cap.
Que diferents les emocions de les primeres semanes del món sense tu. Era incapaç d' anar a on tu havies estat,perquè allà la tristesa s' em desbordava i no podia amagar el plor. En canvi ,ara tinc set de tornar a tots els llocs on vas estar.
Com m' agradaria calcar cadascun dels viatges fets. Em passejaria per on vam passejar,dormiria allà on vam dormir,gaudiria del paisatge que els teus ulls van gaudir,tocaria el que les teves mans van tocar.
Tot això són engrunes que vaig recollint ara d' aquí ara d' allà. I amb aquestes engrunes he d' alimentar la paciència de la meva espera. Petites engrunes que semblen misèria,però d' aquesta misèria en faig companyia teva.
Des d’aquesta aspra solitud et penso. Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles els pollancs que miràvem en silenci des del portal de casa. Tantes coses se m’han perdut amb tu que em resta a penes l’espai de mi mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata fins i tot en un àmbit tan estricte. Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles; el verd proclama vida i esperança, i jo visc, i és vivint que puc pensar-te i fer-te créixer amb mi fins que el silenci m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.
Miquel Martí i Pol
Massa temps bevent verí
Ja fa masses mesos que beg verí. Són masses les dosis que n' he près. Em varen condemnar sense judici. Ni tan sols em vaig poder defensar. La condemna era ferma. La condemna era irrevocable. El verí era per mi. Però jo sé que en tinc l' antídot. I es troba dins el meu cor massegat. L' antídot de la mort és la vida, És la vida dels que són amb mi. La vida dels que m' estimen. La vida dels que m' estimo. Mai podré purgar la metzina. Mai el meu cos quedarà net de metzina. Mai el meu cor estarà sencer. Però sempre rebré l' antídt en forma de fe. Sempre rebré l' antídot en forma d' amor. Sempre rebré antídot en forma d' amistat. Perquè l' antídot de l' mor és la vida.
Kim
A EN NARCÍS I A LA MARTA
He llegit els teus mots de mare,Marta, transida pel dolor,pel fill difunt. He plorat impotent.No sé explicar-te aquell triple "per què" exigent,profund.
Has pres un to imperant de dona forta, davant l' adversitat dura i crudel i encaixes el cop viu;no se t' emporta ni l' odi ni el desànim ni el recel.
En David se n' ha anat, per la drecera, a l' encontre de Déu,lliure d' arpons i ha sentit al peu de la carretera ta abraçada de mare i tos petons.
Si mai el contratemps us desanima i de cop se us aclareix l' horitzó, és en David que des d' allà us estima i us mostra viaranys de resplendor.
Enric
Poemes Sant Jordi 2009
Odia la mort, és rara. Aprecia la vida, és curta. Estima el moment, l' amistat,el record. I fes-ho nostre per sempre més.
Canten les paraules, les lletres, lliures i fortes.
Molts les senten pocs les creuen. Però no es rendeixen.
Cada nit el record. Et noto,et sento però no et puc veure.
Dins aquesta negror contemplo la llum tèrbola del passat.
Somrius però te' n vas
Marxaré per poder viure, i somiar. Pel camí buscaré el tresor, l' amistat. Quan tingui un tros fet em vull poder girar i observar l' hortizó.
Andreu
Un clam a l' enyor
Fa mesos que em diuen que ja no hi ets. Quina mitja veritat tant grossa!! Sé que hi ets,et sento cada segon del meu dia a dia. Et respiro en cada alè del meu no viure. De cada calaix en surt una presència teva. De cada objecte en surt un teu record. Vull compartir amb els meus, Que també som teus,aquest trànsit Vers la nostra retrobada eterna Mentre tant ompliré el trajecte amb Una dolça metzina d' amor i dolor. I donaré sentit al no viure dels que, des d' allà on siguis esperes retrobar.
kim
Plany pel germà
Després de les llàgrimes que ens han rentat els ulls del delicte de veure-hi quan són closos els teus, ens posem la teva mort ens posem el teu enyor vidres foscos que ens entelin aquesta claror impia,massa crua de la vida que flueix sense pausa, sense tu.
Maria Àngels Anglada
moments feliços
Hi ha decisions que les dubtes molt abans de pendre-les.El viatge a Suïssa d' aquest estiu ,per difícils circumstàncies que passavem, em va costar molt de decidir, però finalment ens hi vam tirar de caps .Ara en tenim el regal: va ser i serà el millor viatge de la nostra vida.
Sobre jo
MARTA
"Perquè cal que ell (Jesús)regni ,fins que posi tots els seus enemics sota els seus peus.
El darrer enemic que ha de ser anul·lat és la mort"
1 Corintis 15:25-26
