David Bagudà Bahí

És normal

2011-12-05T13:40:00.003+01:00

Després de tres anys sense tu:
És normal veure buit el teu llit cada matí.
És normal no trobar mai cap peça de la teva roba posada a rentar.
És normal sentir el timbre de la porta i que mai siguis tu.
És normal que la il·lusió i les penes es toquin en una mateixa línia.
És normal parar taula només per tres.
És normal no haver vist com anaves a votar per primer cop aquest 20 de novembre.
És normal no haver-te pogut ensenyar a conduir (i ja havíem trobat una esplanada ideal per fer-hi les pràctiques).
És normal no saber si hauries perseverat en la idea de ser pilot d'helicòpter.
És normal no poder cuinar mai per tu, i no haver menjat més dels teus macarrons amb salsa de formatge rocafort que tan bé et sortien.
És normal no poder riure amb tu, ni plorar amb tu, ni veure el teu somriure il·luminar el dia més fosc.
És normal anar a comprar flors el 5 de desembre, un dia dels més normals fins tot just fa tres anys.
És normal...,com també és normal que, fa tres anys, als matins només es desperti una part de mi, perquè l'altra es va morir quan tu vas marxar.
I sobre aquestes roques de normalitat és per on ara hem de caminar, sentint com vibren pel volcà d'enyorança i de plor que les crema per dins.

Después de tres años sin ti:

Es normal ver vacía tu cama cada mañana.
Es normal no encontrar nunca ninguna pieza de tu ropa puesta a lavar.
Es normal oír el timbre de la puerta y que nunca seas tú.
Es normal que la ilusión y las penas se toquen en una misma línea.
Es normal poner la mesa sólo para tres.
Es normal no haber visto como ibas a votar por primera vez este 20 de noviembre.
Es normal no haberte podido enseñar a conducir( y ya habíamos encontrado un sitio ideal para hacer las prácticas).
Es normal no saber si habrías perseverado en la idea de ser piloto de helicóptero.
Es normal no poder cocinar nunca para ti, y no haber comido más de tus macarrones con salsa de queso roquefort que tan bien te salían.
Es normal no poder reír contigo, ni llorar contigo, ni ver tu sonrisa iluminar el día más oscuro.
Es normal ir a comprar flores el 5 de diciembre, un día de los más normales hasta apenas hace tres años.
Es normal ..., como también es normal que hace tres años, por las mañanas, sólo se despierte una parte de mí, porque la otra se murió cuando tú te marchaste.
Y sobre estas rocas de normalidad es por donde ahora tenemos que andar, sintiendo como vibran por el volcán de añoranza y de llanto que las quema por dentro.

ALEGREU-VOS AMB MI !

2011-10-27T11:39:00.002+02:00

L'audiència de Girona ha desestimat la denúncia!!!!Vam tenir un primer judici i el jutge va donar la raó a en David.Ells vàren recórrer a l'audiència de Girona i li ha donat també la raó!!!!
Recordeu? Fa cosa d'un any ens va denúnciar el conductor del cotxe que en David va haver d'esquivar per evitar xocar-hi. Volia cobrar els 1.300 € que, segons ell li va costar reparar els danys que en David li va fer al seu cotxe tocant-lo amb el manillar dret de la moto quan l'esquivava.

http://davidbaguda.blogspot.com/2010/10/sense-titol.html

Per la denúncia aportava una fotocòpia d'una factura d'un any i mig després de l'accident, on no s'especificava ni la matrícula ni els danys del cotxe que s'havia reparat. Però tot i així es va admetre a judici.
Ara tindrà la factura per a ell, per a recordar-li que en David està mort però els seus pares no .I no deixarem de lluitar per a que la veritat es faci sentir.

ALEGRAOS CONMIGO!

La audiencia de Girona ha desestimado la denuncia!!!! Tuvimos un primer hijo y el juez dió la razón a David. Luego recurrieron a la audiencia de Girona y le han dado la razón también!!!!
Recordáis? Hace cosa de un año nos denunció el conductor del coche que David tuvo que sortear para evitar chocar con él. Quería cobrar los 1.300 € que, según él, le costó reparar los daños que David le hizo a su coche tocándolo con el manillar derecho de la moto cuando lo esquivaba.

http://davidbaguda.blogspot.com/2010/10/sense-titol.html

Para la denuncia, aportaba una fotocopia de una factura de un año y medio después del accidente, donde no se especificaba ni la matrícula, ni los daños del coche que se había reparado. Pero aún así se admitió a juicio.
Ahora tendrá la factura para él, para recordarle que David está muerto, pero sus padres no. Y no dejaremos de luchar para que la verdad se haga oir.

18 ANYS

2011-09-23T09:50:00.007+02:00

Quan se't confia un fill
se't dóna un diamant
reposant sobre un coixinet
que amb folre d'inmaculada seda blanca
amaga el seu farciment de pólvora.

I en un segon d'un maleït dia, la flama que arrenca la vida al teu fill
fa esclatar la pedra preciosa que creies protegida dins la teva ànima.

Mil bocins brillants i tallants s'incrusten frenètics al teu cor.
I allà, en tot moment, et recorden, sagnant-te, el buit inherent,
i amb el seus minúsculs centelleigs,
a l'exultant joia que, inocent de tu, creies ben teva.

23 SETEMBRE 2011. AVUI FA 18 ANYS, DÉU EM VA CONFIAR LA TEVA ÀNIMA .

Cuando se te confía a un hijo
se te da un diamante
reposando sobre una almohadilla
que con forro de inmaculada seda blanca
esconde su relleno de pólvora.

Y en un segundo de un maldito día, la llama que arranca la vida a tu hijo
hace estallar esa piedra preciosa que creías protegida en tu alma.

Mil pedacitos brillantes y cortantes se inscrustan frenéticos en tu corazón.

Y allí, en todo momento te recuerdan, sangrándote, el vacío inherente,
y con sus minúsculos destellos,
a la exultante joya que, inocente de ti, creías tuya.

23 SEPTIEMBRE 2011. HOY HACE 18 AÑOS, DIOS ME CONFIÓ TU ALMA

MADRES SIN HIJOS. DOLOR COMPARTIDO

2011-06-19T18:50:00.006+02:00

Ahir, un grup de mares i pares sense fill ens vam trobar a Alcobendas i vam compartir el dol. La Mª àngels i jo vam anar-hi juntes des de Torroella.
Cadascú va explicar la seva tragèdia i algunes van ser realment colpidores.
Estavem unides pel mateix dolor, pel mateix plor.
Va ser un dia dels més emotius de la meva vida. Emocionades, vam tornar cap a casa portant-vos a totes i tots dins el nostre cor per sempre més.
Com us vaig dir ja a moltes però el temps no em va permetre dir-ho a totes: Teniu amb mi una amiga!
Gràcies a la nostra estimada Flor, l' anfitriona, que ets tot amor i dolçor; i gràcies també a la cantant Diana Navarro per la seva sensibilitat i per l'amor que ens va donar.
Fins sempre!

Ayer, un grupo de madres y padres sin hijo nos encontramos en Alcobendas y compartimos el duelo.
Mª Àngels y yo fuimos juntas desde Torroella.
Cada uno explicó su tragedia y algunas fueron realmente sobrecogedoras. Estábamos unidas por el mismo dolor, por el mismo llanto.
Fue un día de los más emotivos de mi vida.Y emocionadas volvimos a casa llevándoos a todas y a todos en nuestro corazón para siempre.
Como os dije ya a muchas, pero el tiempo no me permitió decir a todas: Teneis en mí a una amiga!
Gracias a ti querida Flor, la anfitriona, que eres todo amor y dulzura; y gracias también a la cantante Diana Navarro por su sensibilidad y por el amor que nos dió.
Hasta siempre!

SOROLL ESTRIDENT

2011-05-28T19:51:00.005+02:00

Agafar el cotxe i marxar a camins solitaris escoltant la música ben forta, ben forta, fins a col·lapsar els meus sentits, era una de les coses que em permetia desconectar de la realitat el primer any d'estar sense en David. Durant aquella estona no sentia res més que no fos música, i retronyia en el meu cap i en el meu cos amb tanta intensitat que era com si m'anestesiés el dolor. I llavors podia plorar tant fort com volia, perquè ni jo podia sentir-me el plor. Mentre ho explico me n'adono que sembla una actitut de bogeria. En aquells mesos era un recurs, i em funcionava en els moments més insuportables.

Fa quinze dies que he acabat el postgrau. M' ha tingut més de mig any tant ocupada...La feina ,el postgrau, la lluita contra la denúncia que ens va fer el conductor responsable de la mort d'en David,entre d'altres assumptes no menys importants; i sense haver gaudit del repòs d'unes vacances...No havia estat mai amb tota la meva vida tant ocupada, ni sabia que tingués tanta capacitat d'aguant físic.
Però en definitiva, no deixa de ser soroll estrident per esvair-me del dolor.
Les que em coneixeu m' heu sentit queixar-me del cansament que duia a sobre. He hagut de fer un gran esforç físic i psíquic aquests últims mesos. Però casi que aconsegueixo un dels meus objectius: deixar de plorar.

Ja fa temps vaig començar a plantejar-me si no havia d' esforçar-me a deixar de plorar. S'em retornaria en David amb el meu plor? Així, de què servia plorar tant? I a més a més, jo sé que viu i que m' espera protegit de totes les penes d'aquest món. Per què ploro doncs?
Vaig descobrir que no plorava per ell sinó per mi, pel que la seva mort representava per mi, per la meva soledat , pel meu cor trencat, per no haver-lo ni vist acabar de fer la crescuda, perquè se m'ha robat la il·lusió de veure'l pilotar un helicòpter dels bombers com estava tant decidit d'aconseguir, perquè no el veuré mai enamorat ,perquè ....perquè ....perquè, i mil, i dos mil, i milions de perquès ....De continuar aquí amb nosaltres, en David iria realitzant tot el que ara jo escriuria amb aquest "perquè" al davant.

Si ell està bé, per què he de plorar? No vull plorar per mi ! I aquest mig any ho havia casi aconseguit. Pèrò ara el temps del que torno a disposar em traeix i no em regala descans, sinó que em retorna al plor. Aquest plor, que si baixo la guàrdia, em roba la fortalesa i s'apodera com abans de tot el meu ser, i em deixa molt enrera d'on creia haver arribat.

I a Déu li arriba un i altre cop la meva ja vella pregunta: PER QUÈ? Per què heu permès que el meu fill ens deixés només amb quinze anys?
Com és possible que això ens hagi passat a nosaltres ?

I em sembla,com al principi, irreal.

I de nou m' agrada evadir-me de l' horror pensant que aquesta tarda sentiré la seva moto entrant al garaig, i després ell pujarà les escales i entrant a casa sentiré la seva veu diguent -me per fi :

Hola mama, ja he arribat!

Llavors aquests dos anys i mig seran el malson d' una nit.

Necessito soroll fort ,ben fort altra cop, per no sentir-me el plor.

"La Misión" va ser la película que més em va impressionar quan tenia 20 anys. La seva magnífica banda sonora ha estat una de les músiques que més he escoltat a màxim volum després de morir en David; pot ser perquè la película tracta de l'amor,de la lluita contre la injústícia ,de la mort...

"La Misión"fue la película que más me impresionó cuando tenía 20 anys.Su magnífica banda sonora ha sido una de las músicas que más he escuchado a máximo volumen después de morir David; quizás porque la película trata del amor, de la lucha contra la injusticia,de la muerte...

RUIDO ESTRIDENTE

Coger el coche y marchar a caminos solitarios escuchando la música bien fuerte, bien fuerte, hasta colapsar mis sentidos, era una de las cosas que me permitía desconectar de la realidad el primer año de estar sin David. Durante ese rato no oía nada más que no fuera música y rezumbaba en mi cabeza y en mi cuerpo con tanta intensidad que era como si me anestesiara el dolor. Y entonces podía llorar tan fuerte como quería, porque ni yo podía oirme el llanto. Mientras lo cuento me doy cuenta que parece una actitud de locura. Seguramente debe serlo. En aquellos meses era un recurso, y me funcionaba en los momentos más insoportables.

Hace quince días que he acabado el postgrado. Me ha tenido más de medio año tan ocupada ... El trabajo, el postgrado, la lucha contra la denuncia que nos hizo al conductor responsable de la muerte de David, entre otros asuntos no menos importantes, y sin haber disfrutado del reposo de unas vacaciones ... No había estado nunca en toda mi vida tan ocupada, ni sabía que tuviera tanta capacidad de aguante físico.
Pero en definitiva no deja de ser ruido estridente para evadirme del dolor.
Las que me conoceís me habéis oído quejarme del cansancio que llevaba encima. He tenido que hacer un gran esfuerzo físico y psíquico estos últimos meses. Pero casi que consigo uno de mis objetivos: dejar de llorar.

Hace tiempo empecé a plantearme si no habría de esforzarme en dejar de llorar. ¿Se me devolvería David con mi llanto? Así, ¿de qué servía llorar tanto? Y además, yo sé que vive, y que me espera protegido de todas las penas y males de este mundo. ¿Por qué lloro pues?

Descubrí que no lloraba por él sinó por mí, por lo que su muerte representaba para mí, por mi soledad, por mi corazón roto, por no haberlo ni visto acabar de crecer, porque se me ha robado la ilusión de verlo pilotar un helicóptero de los bomberos como estaba tan decidido de conseguir, porque no lo veré nunca enamorado, porque .... porque .... porque, y mil, y dos mil, y millones de "porqués" .... De continuar aquí con nosotros, David iría realizando todo lo que ahora yo escribiría con este "porque" delante.

Si él está bien ¿por qué tengo que llorar? No quiero llorar por mí! Y este medio año lo había casi conseguido. Pero ahora el tiempo del que vuelvo a disponer me traiciona y no me regala descanso, sino que me devuelve al llanto. Este llanto, que si bajo la guardia, me roba la fortaleza y se apodera como antes de todo mi ser, y me deja muy atrás de donde creía haber llegado.

Y a Dios le llega una y otra vez la mi ya vieja pregunta: ¿POR QUÉ? ¿Por qué has dejado que mi hijo nos dejara sólo con quince años.
¿Cómo es posible que esto nos haya pasado a nosotros?

Y me parece, como al principio, irreal.

Y de nuevo me gusta pensar que esta tarde oiré su moto entrando en el garaje, y luego él subirá las escaleras y entrando en casa oiré su voz diciendo por fin:

Hola mamá, ya he llegado!

Entonces estos dos años y medio serán la pesadilla de una noche.

Necesito ruido fuerte, bien fuerte otra vez, para no oirme el llanto.

Per la Vanesa i per en Diego

2011-05-09T23:17:00.004+02:00

Aquest és el' últim escrit de la mama d'en Diego,la Vanesa.En Diego va morir afogat a la piscina del cole quan estava fent una classe de natació.Una amiga comuna m'ha demanat que el publiqués al meu bloc.Des d' aquí, un petó ben gros Vanesa!!!

¿Por qué seguimos sin respuestas?

Pasa el tiempo. Y aunque parece que eso hará que estemos más cerca de que la justicia se pronuncie, sigo sin tener explicaciones o respuestas a muchas de mis preguntas. Después de más de dos años nadie ha contestado a mis porqués, especialmente la administración autonómica.

¿Por qué la administración responsable de inspeccionar y de velar porque se cumplan los conciertos educativos, basa su informe simplemente en los documentos aportados por el propio colegio?

¿Por qué aunque en el informe de esa misma inspección dicen “É de sinalar que no ámbito galego non existe lexislación sobre a titulación necesaria para impartir esta actividad como existe noutras comunidades que diferencian entre animadores, monitores ou entrenadores”, desde la Xunta de Galicia siguen sin tomarse medidas al respecto?

¿Por qué nadie me aclara totalmente si esta actividad de piscina puede considerarse actividad complementaria ya que se realizaba en horario escolar, aunque parece que no se parece en nada a una visita, trabajo de campo, viaje de estudio, conmemoración o resto de cosas por el estilo?.

Decreto 374/96

Equipo de actividades complementarias e extraescolares
Artigo 69º
Terán carácter de complementarias aquelas actividades didácticas que se realizan co alumnado en horario lectivo e que, formando parte da programación, teñen carácter diferenciado polo momento, espacio ou recursos que utilizan. Así cabe considera-las visitas, traballos de campo, viaxes de estudio, conmemoracións e outras semellantes.

Porque entonces parece que no podría ser de pago, y como sí lo era ¿por qué nadie me contesta si el colegio tiene la autorización del delegado provincial de la Consellería de Educación e Ordenación requisito necesario en el caso de que las actividades escolares complementarias, es decir, las que se hacen en horario escolar, no sean gratuitas?

Y si era una actividad extraescolar:

Artigo 70º

Teñen carácter de extraescolares aquelas que, sendo organizadas polo centro e figurando na programación xeral anual, aprobada polo consello escolar, se realizan fóra de horario lectivo. A participación nelas será voluntaria.
¿Por qué entonces se hacía en horario escolar?

Porque en ese caso…

¿Por qué, a pesar de tener una prueba más que evidente de que hay un incumplimiento del art. 15 del concierto educativo que regula que las actividades escolares complementarias y de servicios de los centros concertados serán voluntarias, no tendrán carácter discriminatorio para los alumnos, no podrán formar parte del horario lectivo y carecerán de carácter lucrativo, no se tomaron medidas sancionadoras en su momento?

Pero aún sin tener todo esto en cuenta.

¿Por qué la administración responsable no toma de inmediato como medida preventiva la suspensión cautelar de los monitores y socorrista, así como el cierre de la piscina mientra no se aclara el suceso?

A mis peticiones de aclaración a estas preguntas, siempre se me contesta que “ahora” está abierto un proceso judicial y que por lo tanto no se puede hacer“ahora” una nueva inspección para revisar si hay o no “ahora” incumplimiento de las normas,¿ no estarán esperando a que preescriban? esa es mi impresión

Aunque siempre se me acusa de querer buscar culpables, no es cierto. Porque no los busco. Sé perfectamente quienes estaban a cargo de mi hijo.

Porque sigo esperando a la Justicia, pero creo que, mientras, las administraciones competentes deben actúar y tomar decisiones para que no haya más accidentes fatales, más muertes de niños, por uno u otro motivo, por una u otra negligencia, porque no hay un legislación completa y detallada al respecto, o porque si la hay, no pasa nada si determinados centros no la cumplen con rigurosidad.

Yo quiero explicaciones y actuaciones, porque la justicia llegará, más tarde o más temprano para el caso de Diego, pero la diligencia en las actuaciones de la administración no debería hacerse esperar. Porque ellos son los responsables de nuestros hijos cuando los dejamos a las puertas de los colegios y su pasividad tiene consecuencias demasiado dolorosas.

Por que uno de los dueños en su declaración como imputado por un homicidio por imprudencia declara que el horario de la piscina es dentro del horario escolar por imperativo de la Xunta? y la Xunta no lo desmiente...

preguntarme ¿cómo puedo votar a un partido que me ha demostrado que está por encima el interés de una institución privada , antes que la vida de un niño, y la seguridad de muchos otros? Porque ¿acaso la notificación del colegio indicando el cambio de hora de las clases de natación, no es una muestra de que en realidad no existía ese permiso para dar esa actividad en horario escolar? Pero en cambio no ha existido ninguna sanción al respecto.

¿Cómo puedo votar a un partido cuando sus representantes en las instituciones, en este caso la Xunta, no responde a las preguntas de los ciudadanos?

Porque si ese es su modus operandi al frente de una institución, en caso de que salgan elegidos al frente del ayuntamiento de mi ciudad, sé que seguirán favoreciendo los intereses de las empresas privadas antes que los de los propios ciudadadanos.

Pues, lo siento, no sólo por mi hijo, no sólo por Diego, sino sobre todo, por la seguridad de muchos otros, no podrán contar conmigo. Y ahora que acaba de iniciarse una campaña electoral me piden su voto. Y vuelvo a preguntar¿ por que?

Quan seré més gran que en David?

2011-02-10T22:15:00.012+01:00

És la pregunta que em va fer la Susanna quan tenia 5 ó 6 anyets.

Jo em vaig escarressar a explicar-li que ella havia nascut dos anys després que en David i per tant ell sempre seria dos anys més gran. Va quedar sorpresa i una mica decebuda de la resposta, però convençuda que sempre seria així.

Ens avisa una dita :" mai diguis mai".

Avui la Susanna ja fa cinc dies que és més gran que en David, i l' ànima se m'omple d' uns sentiments contradictoris i tant difícils d' expressar...

Si el que sento pogués trascendir a la física, veuria el foc i el gel barrejant-se sense deixar de ser ni un ni l' altre.

La coneixes David? On és aquella nena de fa dos anys? Com ets ara tu, David?

Hi ha dies que no puc enganyar el meu plor i em colpeja a cada hora, i se' m fa molt difícil de viure la vida; però a la vegada em sento afortunada de poder viure-la amb la Susanna i amb rebossa el goig de de poder-li fer de mare i ser-li d'ajuda en aquest món.

PERÒ EM MORO D' ÀNSIA D' ESTAR ALTRE COP AMB TU...DAVID !!

¿CUANDO SERÉ MAYOR QUE DAVID?

Es la pregunta que me hizo Susana cuando tenía 5 ó 6 añitos.

Yo me esforcé a explicarle que ella había nacido dos años después que David y por lo tanto él siempre sería dos años mayor. Quedó sorprendida y un poco decepcionada con la respuesta, pero convencida de que siempre sería así.

Nos avisa un dicho: "nunca digas nunca".

Hoy Susana ya hace cinco días que es mayor que David, y el alma se me llena de unos sentimientos contradictorios y tan difíciles de expresar ...

Si lo que siento pudiera trascender a la física, vería el fuego y el hielo mezclándose sin dejar de ser ni el uno ni el otro.

¿La conoces David? ¿Dónde está aquella niña de hace dos años? ¿Cómo eres ahora tú, David?

Hay días que no puedo engañar mi llanto y me golpea a cada hora, y se me hace muy difícil de vivir la vida, pero a la vez me siento afortunada de poder vivirla con Susana, y me rebosa el gozo de ser su madre y de serle de ayuda en este mundo.

PERO MUERO DE ANSIAS DE ESTAR DE NUEVO CONTIGO ... DAVID!

Una cançó que em regalan la Dolors, la Marina i en Carles.Gràcies.
Una canción que me regalan Dolors,Marina i Carles.Gracias.

KIMBO

2010-12-30T18:23:00.004+01:00

El dia que vaig veure per primer cop aquest anunci em va frapà.

Em sembla una reflexió magnífica de el senzill que és ajudar a qualsevol persona: Posant-nos el seu nom! Siguent ella, podem ajudar-la com si fossim un mateix.

Per altra banda,l' anunci porta un missatge amagat i no crec que els autors en fossin conscients. El conte que explica l'àvia al nen em va fer pensar en el que ha fet Jesucrist per cadascun de nosaltres. Jesús canvia el seu nom, que hi porta impregnada la vida eterna, pel nostre, que hi té la mort escrita.

Així, amb aquest gest d' AMOR, ens regala la VIDA, l' autèntica vida, la vida que té en ara en David, que resta mort per aquest món però no per Déu.

"Déu no és Déu de morts, sinó de vius perquè, per a Ell, tots viuen."

LLuc,20:38

KIMBO

El día que vi por primera vez este anuncio me impresionó.

Me parece una reflexión magnífica de lo sencillo que es ayudar a cualquier persona: Poniéndonos su nombre! Siendo ella, podemos ayudarla como si fuéramos uno mismo.

Por otra parte, el anuncio lleva un mensaje oculto, y no creo que los autores fuesen conscientes de ello.
El cuento que explica la abuela al niño me hizo pensar en lo que ha hecho Jesucristo por cada uno de nosotros. Jesús cambia su nombre, que lleva impregnada la vida eterna, por el nuestro, que tiene la muerte escrita.

Así, con este gesto de AMOR, nos regala la VIDA, la auténtica vida, la que tienen tiene ahora David, que está muerto para este mundo pero no para Dios

"Dios no es Dios de muertos sinó de vivos porque, para Él,todos viven"

Lucas,20:38

MOTEROS EN ACCIÓN

2010-12-13T12:04:00.010+01:00

El diumenge 5 de desembre, l'associació "Moteros en Acción" va portar un poema gravat en una placa, al lloc on va morir en David.
I allà l'hem deixat, ben enganxat a l'arbre als peus del qual va morir en David.

El diumenge també vaig saber la diferència entre motero i motociclista.
Motociclista és qualsevol persona que es desplaça en moto.
Motero és la persona que disfruta anant en moto i sent la moto com una part de la seva llibertat.
Se'ns dubte en David era MOTERO.

Tot i que a mi mai m'ha agradat la moto (no m' hi sento segura), no me n'he arrepentit mai, ni me n'arrepentiré, d' haver-li regalat una moto. No li vaig voler encomanar les meves pors, perquè no li haguéssin servit absolutament per res. Havia demanat i desitjat tant la moto ...i durant quatre mesos la va viure com un motero.
Hi ha d' altres persones que sí s' haurien d' arrepenti, perquè amb la seva deixedesa van causar la mort d' en David. Però, per comptes de sentir la necessitat de demanar perdó, desitgen enfonsar-nos més.

Gràcies a Déu al món encara hi queda bona gent, molt bona gent.
Fins aviat companys.

MOTEROS EN ACCIÓN

El domingo 5 de diciembre, representantes de la asociación "Moteros en Acción" llevó un poema grabado en una placa, al lugar donde murió David.
Y allí lo hemos dejado, bien pegado al árbol a los pies del cual murió David.

El domingo también supe la diferencia entre motero y motociclista.
Motociclista es cualquier persona que se desplaza en moto.
Motero es la persona que disfruta yendo en moto y siente la moto como parte de su libertad.
Sin duda David era MOTERO.

Aunque a mí nunca me ha gustado la moto (no me siento segura en ella), no me he arrepentido nunca, ni me arrepentiré, de haberle regalado una moto a David. No quise contagiarle mis miedos, porque no le habrían servido absolutamente para nada. Deseaba tanto y nos había pedido tanto la moto... y durante cuatro meses la vivió como un motero.
Hay otras personas que sí deberían arrepentirse, porque con su dejadez causaron la muerte de David. Pero en vez sentir la necesidad de pedir perdón, desean hundirnos más.

Gracias a Dios en el mundo aún queda gente buena, muy buena.
Hasta pronto compañeros.

Una cançó que tant havia cantat de petita i ara de cop, en una versió que m' ha fet descobrir la meva amiga Rosa, sento i desitjo el que s' hi canta amb tot el meu esperit:" Quan els sants marxin plegats,Oh Déu meu, jo també vull ser-hi".

Una canción que tanto havía cantado de pequeña y ahora de repente, en una versión que me ha hecho descubrir mi amiga Rosa, siento y deseo lo que se canta en ella con todo mi espíritu: "Cuando los santos se marchen juntos, Oh Dios mío ,yo también quiero estar allí con ellos".

DOS ANYS SENSE TU

2010-12-05T00:01:00.007+01:00

Tenia pendent deixar en el blog el que els teus amics et van escriure fa un any. Avui és el dia per fer-ho.

RECORDS

David,
ja ha passat un any però segueixes present a les nostres vides.Hi ha hagut molts canvis en les nostres vides des que ens vas deixar.Tots hem acabat Quart i cada un ha seguit el seu camí,semblant o no, però cadascú el seu.
Els primers dies sense tu van ser els pitjors de les nostres vides. No ens ho podíem creure,no ens en fèiem la idea. Van anar passant els dies i et continuàvem trobant a faltar,encara ara. En aquell Nadal es va començar a notar molt més la teva absència. Ja no podríem desitjar-nos més el nou any, ni compartir la il·lusió de l'endemà de la nit de reis, on anys abans ens havíem reunit per jugar amb els regals que tant havíem esperat.
Va tornar el col·legi amb l'inici del segon trimestre, i es feia més estrany no tenir-te a classe, tot seguia igual però nosaltres teníem un buit que no podíem omplir. Ja mai més podríem comentar els examens, ni estudiar junts, ni copiar-nos els exercicis... Aquest curs es va fer molt difícil, més del que ens imaginàvem. Tots els del curs però,estàvem més units que mai. Tots vam poder superar aquests curs tant dur, i ara alguns seguim a l' istitut, fent batxillerat.

A bàsquet et trobem molt a faltar, tots. El teu lloc a l' equip no es podrà reemplaçar mai. Vam guanyar la lliga, per tu, però hauríem preferit guanyar-la amb tu. Tot i així la lligueta de la copa no la vam superar amb èxit. En David segueix igual de gros que sempre,i cridaner. Aquest any han vingut jugadors nous de Torroella. Ja necessitem fins a dos cotxes per anar als entrenaments. Ara recordem el neguit d' aquelles esperes al cotxe, en les que finalment et veiem venir molt tranquil a la teva manera. Ens agradaria tornar a reviure-les.

L'Andreu està fent ciències, com t'hagués agradat fer a tu. En Jaouad i en Joan estan fent lletres. A tos ens va força bé. La verittat és que tots et trobem molt a faltar. Pensem amb totes les coses que havíem fet junts, moments bons, moments dolents,o simplement moments.

Ens agrada molt venir a casa teva,i amb els teus pares i la teva germana reviure, recordar i explicar-los coses, anècdotes o simplement el que fem a l' institut.

Ara que es torna a acostar Nadal, et tenim més present que mai,tot i que cap dia de les nostres vides no t'hem deixat de recordar. Ni ho farem.

Tenía pendiente de dejar en el blog lo que tus amigos te escribieron hace un año. Hoy es el día de hacerlo.

RECUERDOS

David,
ya ha pasado un año pero sigues presente en nuestras vidas. Ha habido muchos cambios en nuestras vidas desde que nos dejaste. Todos hemos acabado Cuarto y cada uno ha seguido su camino, similar o no, pero cada uno el suyo.
Los primeros días sin ti fueron los peores de nuestras vidas. No nos lo podíamos creer, no nos hacíamos a la idea. Fueron pasando los días y te continuábamos echando de menos, aún ahora. Esa Navidad se empezó a notar mucho más tu ausencia. Ya no podríamos desearnos más el año nuevo, ni compartir la ilusión del día siguiente de la noche de reyes, donde años antes nos habíamos reunido para jugar con los regalos que tanto habíamos esperado.
Volvió el colegio con el inicio del segundo trimestre, y se hacía más extraño no tenerte en clase, todo seguía igual pero nosotros teníamos un vacío que no podíamos llenar. Ya nunca más podríamos comentar los exámenes, ni estudiar juntos, ni copiarnos los ejercicios ... Este curso se hizo muy difícil, más lo que nos imaginábamos. Todos los del curso pero, estábamos más unidos que nunca. Todos pudimos superar este curso tan duro, y ahora algunos seguimos en el instituto, haciendo bachillerato.

En baloncesto te echamos mucho de menos, todos. Tu lugar en el equipo no se podrá reemplazar nunca. Ganamos la liga, por ti, pero hubiéramos preferido ganarla contigo. Aún así la liguilla de la copa no la superamos con éxito. David sigue igual de grande que siempre, y va dando voces. Este año han venido jugadores nuevos de Torroella. Ya necesitamos hasta dos coches para ir a los entrenamientos. Ahora recordamos los nervios de aquellas esperas en el coche, en las que finalmente te veíamos venir muy tranquilo, a tu manera. Nos gustaría volver a revivirlas.

Andreu está haciendo ciencias, como te hubiera gustado hacer a ti. Jaouad y Joan están haciendo letras. A todos nos va bastante bien. La verdad es que todos te echamos mucho de menos. Pensamos con todas las cosas que habíamos hecho juntos, momentos buenos, momentos malos, o simplemente momentos.

Nos gusta mucho venir a tu casa, y con tus padres y tu hermana revivir, recordar y explicarles cosas, anécdotas o simplemente lo que hacemos en el instituto.

Ahora que se vuelve a acercar Navidad, te tenemos más presente que nunca, aunque ningún día de nuestras vidas no te hemos dejado de recordar.Ni lo haremos.

SENSE TÍTOL

2010-10-23T22:30:00.006+02:00

No sé ni quin nom posar-hi en aquesta entrada.
El dijous ens van fer saber que el conductor del cotxe accidentat a la carretera i que estava sense senyalizar quan va arribar-hi en David amb la seva moto,ens ha denunciat pels danys que en David va causar al seu cotxe.

La veritat és que no m'ho esperava, però tampoc em va sorpendre. Després de les mentides que va dir aquell home en el judici no se li podia pas esperar que tingués cap escrúpol ni bri d' humanitat.
Fàstic de vida.

SIN TÍTULO

No sé ni que título poner a esta entrada.
El jueves nos dieron a conocer que el conductor del coche accidentado en la carretera y que estaba sin señalizar cuando llegó David con su moto,nos ha denunciado por los daños que David causó en su coche.
La verdad es que no me lo esperaba, pero tampoco me sorprendió. Después de las mentiras que dijo aquel hombre en el juicio no se podía esperar de él ningún escrúpulo ni brizna de humanidad.
Asco de vida.

El teu somriure de llum

2010-10-08T18:32:00.005+02:00

Com havia de ser abans el dol per un fill sense tenir fotos per contemplar-les una i altra vegada, i recordar i recordar, i submergir-te en aquest món del que va ser la nostra felicitat i veure en el seu somriure la llum del que tornarà a ser ?
Sense fotos, més pobres que nosaltres eren aquests pares i aquestes mares que ens van precedir en el dolor.

Mirant les teves fotos me n' ha sortit aquest poema.

Absorbint el teu somriure
presoner del paper
de brillants colors de records,
enterrada d' enyor,
regada amb fe,
brota tímida l'alegria
de les promeses de vida
regalades pel Nostre estimat Jesús.

Us deixo una cançó que em va fer escoltar en Ferran .M'emociona i em dona ànims cada cop que l' escolto. / Os dejo una canción que me hizo escuchar Ferran. Me emociona y me da ánimos cada vez que la escucho.

Tu sonrisa de luz

¿Cómo tenía que ser antes el duelo de un hijo sin tener fotos para contemplarlas una y otra vez,y recordar y ecordar,y sumergirte en este mundo de lo que fue nuestra felicidad y ver en su sonrisa la luz de lo que volverá a ser ?
Sin fotos, más pobres que nosotros fueron estos padres y madres que nos precedieron en el dolor.
Tus fotos me han inspirado este poema.

Absorbiendo tu sonrisa
prisionera del papel
de brillantes colores de recuerdos,
enterrada de añoranza,
regada con fe,
brota tímida la alegría
de las promesas de vida
regaladas por Nuestro amado Jesús.

Esgarrapadors d' ànimes

2010-10-07T15:31:00.002+02:00

Els podria anomenar lladres... però seria ennoblir-los.Tant de bo només fos un furt!
Saben, els que se' n duen les flors d'allà on en David i mitja ànima meva van partir junts, que,quan arribo a la carretera a regar-les i em trobo només amb un forat en forma de test, m'esgarrapen el que em queda d'ànima ?

Un cop sóc a casa, reflexiono i la raó guanya al cor; i em dic que no té importància. Si tot en aquest món fos tan fàcil d' arreglar com ho és el posar un altre ram de flors ...
Però les engarrinxades encare couen.

Ara al costat de les flors hi he deixat una nota:

"Aquestes flors són per recordar que aquí va morir el meu fill David.
A qui les agafi,
que Déu li doni el mateix que m' ha donat a mi."

I us asseguro que no els desitjo cap mal, espiritualment parlant.

Y para mis amigas que no hablan el catalán, a partir de ahora mi intención es que me podáis entender perfectamente . Así que allá va la traducción.

Arañadores de almas

Podría nombrarlos ladrones...pero sería ennoblecerlos. Ojalá sólo fuera un hurto !

¿Saben, los que se llevan las flores de allí donde David y media alma mía partieron juntos, que, cuando llego a la carretera para regarlas y me encuentro sólo un agujero en forma de maceta, me arañan el alma?

Una vez en casa,reflexiono y la razón gana al corazón, y me digo que no tiene importancia. Si todo en este mundo fuera tan fácil de arreglar como lo es volver a poner otro ramo de flores...
Pero los arañazos todavía escuecen.

Ahora al lado de las flores he puesto una nota :

"Estas flores recuerdan que aquí murió mi hijo David.
A quien se las lleve: Que Dios le de lo mismo que me ha dado a mí".

Y os aseguro que no les deseo ningún mal, espiritualmente hablando.

17 ANYS

2010-09-23T08:46:00.008+02:00

Quan tenies 4 mesos
Se celebren els aniversaris al paradís?

Si és així ,que Déu et porti el meu goig d' haver-te fet néixer avui fa 17 anys
El meu goig d'haver-te portat nou mesos dins meu
El meu goig d' haver-te tingut com a fill durant 15 anys
El meu goig de sentir que sóc, encara ara, la teva mare.

Em queda res més que et pugui regalar?

Mercè i Eduard

2010-09-05T22:36:00.001+02:00

El 15 de setembre farà dos mesos que la Mercè va partir d' aquest món.
El divendres 10 de setembre farà un any que el seu fill petit,l' Eduard també va partir cap al mateix destí.
Els separen 9 mesos i 13 dies .
Queden sense ells: un pare-un marit i un fill- un germà.
Mare i fill junts de nou...! Però una família separada.

Amb la Mercè ens vam conéixer després de la mort de l'Eduard. Compartíem el dolor.
El dolor compartit és més suportable. És una veritat que he descobert ja fa més d' un any i mig.

Sé que és perdre un fill. Però no tenir ni un dia de repòs per fer el dol... em supera l' enteniment.
Després de la mort del seu fill, la Mercè va haver de passar per duríssimes situacions, que a tots ens posarien al límit de les nostres forces físiques i espirituals, i a més d' un li sobrepassarien i s'ensorraria .
No vull explicar aquí res de la seva intimitat, però sí vull dir que la paciència, la fortalesa i l'enteressa amb les quals va enfrontar-se a tot el que la va anar embestint després de la mort del seu fill, em van impactar.

L' últim cop que vaig parlar amb la Mercè,va ser perquè ella em va trucar. Feia dies que no ens vèiem, i, sabent que feia poc que el meu pare havia mort, em va preguntar com em trobava. Ella va preguntar-m'ho a mi! Qui havia de fer la pregunta a qui?
Al cap de quinze dies moria.

Ara reflexionant, penso que pot ser no li calia fer el dol, perquè només amb 9 mesos ja ha tornat a veure al seu fill. Com un embaraç invertit.
El dol és pels que ens quedem aquí. Els que se'n van queden alliberats d' aquestes misèries.
La seva amistat ha estat curta en el temps però la tindré sempre en el meu cor.

Crec que puc dir sense equivocar-me que la seva desgràcia ha colpit a la majoria del poble. Si és així,també hauríem de saber demostrar el nostre afecte als seus estimats que han quedat tant sols. Han patit i pateixen massa.

Una abraçada família.
Recordeu que estem junts amb vosaltres en aquest viatge que és la vida.

Torno a deixar la cançó que li vaig dedicar a la Mercè ja fa un temps.
Sé que li va agradar, i a mi, sentint-la , se'm renoven les forces.

Pare

2010-07-24T16:10:00.027+02:00

6 de febrer 1994 - estiu 2006

15 de juny de 2010
Volia agafar-te la mà durant tota la nit,però el cansament em va guanyar i ben aviat em vaig adormir. Se't sentia dormir tranquil. Al matí t' haviem de portar a casa. Sabiem que estaries amb nosaltres poc temps més, i el teu últim desig era tornar a casa.

Però quan a la matinada et van venir a canviar de posició, tot es va precipitar. El teu respir va començar a ser agònic. Vaig avisar l'Albert, perquè vingués i portés a la mare, i tot seguit vaig avisar a en Joan. Però, quan van arribar, ja havies marxat.

Déu va voler que només estéssim tu i jo quan vas partir. I vaig plorar per tu, sola.

Però enmig les llàgrimes que vessava per tu, van sortir, sense permís, les que vesso per en David.I quan s' obre la capsa de l' enyor dins meu, poc més hi queb que no sigui en David.

Aquell dia en David no hi era ,ni hi seria a l' endemà , ni hi serà mai .
No va estar, ni estarà mai, plorant amb mi la mort del seu avi.
No el vaig poder sentir, ni el sentiré mai, infondre'm forces amb la seva abraçada.
No vaig poder escoltar, ni podré escoltar mai, la seva veu parlant-me.
No vaig poder, ni podré mai, enmirallar les meves llàgrimes en la seva mirada .

No vaig poder plorar com una filla hauria de fer-ho pel seu pare mort .

Pot el buit que sento acollir més buidor?

A cops de pal la vida m' ensenya que el buit que està dins meu des d'aquell 5 de desembre, devora qualsevol pena ,dolor i tristesa que hi puguin entrar.Perquè quan entren, queden perduts en aquell no res que viu al meu cor. Pot ser, tot i així, provaran d'arrastrar-me al fons, però el tinc ja tant conegut i conec tant bé el camí de remuntada, que poc em preocupa tornar-hi anar. Fins i tot de vegades ho necessito. Necessito deixar-me anar, parar de remuntar, davallar i reposar allà baix d' aquesta frenètica vida. Allà al fons em trobo amb la coneguda enyorança cruel i punyent, però m'hi trobo també amb la companyia del que em queda d' en David.

La mort d' en David m' ha robat el dol pel meu pare i el dol per la meva cunyada. M' ha fet tocar el meu fons. Ara sé que res del que pugui venir podrà fer-me anar més avall.

No hi ha límit més profund que la pèrdua d' un fill.

Tot em sembla petit, davant la mort d'en David. Tot em sembla normal i comprensible, exceptuant la mort d'un fill, i menys quan encara aquest és un nen.

Segur que ho entens des d' allà on ets, pare. Tens una filla amb la vida trencada.
Ja no et puc plorar com una filla hauria de fer-ho pel seu pare mort. Només ser fer-ho com una mare a qui se li va arrancar la vida .

Però les meves llàgrimes importen ben poc. Sé que tu estàs bé, i res del que passi pot canviar-ho.

EN JOAN m' ha fet escoltar aquesta cançó que li fa sentir al nostre David més a prop.
Gràcies Joan. Vas ser i ets un bon amic d' en David.

Nostàlgic
Deixo casa meva
deixo casa meva
A on hauria d' anar?
A on hauria d' anar?

Res et salvarà
Res et slavarà

Vaig sol
Vaig sol
Sense el meu telèfon
sense el meu telèfon

Res et salvarà
Res et salvarà d' allà

Puc veure les fulles daurades
que brillen en el sol
brillen en el sol
gastar temps en cadascú és el que hauria d' haver fet
blau i verd entre els ulls actuen com el mateix
tu i jo no serem lliures fins que ho tirem tot ben lluny

Però, de veritat, no m' interessa
no podria canviar-ho encara que volgués
Però ,de veritat, no importa
Ho faré fins a tenir la raó

UN ANY I MIG SENSE TU

2010-06-06T15:55:00.010+02:00

Aquest és l' escrit que ahir, 5 de juny de 2010, vaig deixar on està el teu cos.

"Durant aquest any i mig sempre pensava:
-Donaria tota la meva vida per abraçar-te i tornar-te en aquest món.-

Però de cop, fa pocs dies, em vaig donar compte que vols que sigui jo qui vingui cap a tu.
Com podia pensar que voldries tornar en aquest món cruel,trist i corrupte quan estàs visquent al paradís amb el Nostre Senyor?
T' estimo tant David !
Mama."

Sembla que s'ha decidit que totes les penes i tristeses han de venir de cop i que no poguem tenir repòs, ni petites il·lusions. Segur que tu, David, n'estàs ben al corrent de tot el que passa per aquí baix.

Però tinc la meva mitja ànima amb mi, la nostra Susanna.
Ella m' ha fet escoltar aquesta melodia que regala,ni que sigui els pocs minuts que dura,una mica de pau.

MIRAR EN DAVANT

2010-05-03T18:55:00.016+02:00

En David i jo .

La foto la va tirar la Susanna ,que, més llesta ella,es va quedar a baix,tocant de peus a terra.

La primavera de 2007 vàrem anar per primer cop a un circuit d' aquests que, enfilat pels arbres, has d' anar vencent "camins" de cordes, esclonxadors,vagues, lianes, tirolines, tubs, etc, que et porten d' arbre en arbre. Vam triar el circuit més llarg (-ja que hi som, aprofitem-ho -ens vam dir) sense pensar que també era el més alt; i això que ho podíem haver deduit pel seu nom: Himalaia.
És un circuit d' anada i un cop començat no hi ha possibilitat de marxa enrera.Si no et veus en cor de seguir, t' han de venir a treure-te'n amb un rescat.

Bé ,primer comences a molts pocs metres del terra i els obstacles que hi ha entre els dos arbres són fàcils de passar.Però a mida que avances es va guanyant alçada ràpidament ,a la vegada que la dificultat del passatge augmenta.
No erem ni a mig recorregut que jo ja sentia que el vertigen m'anava envaint. Havia de mirar cap a baix per veure on posava els peus i veia el terra tan lluny! Quan aixecava la vista veia en David davant meu esperant-me en l' arbre del davant. Ell es passava cada prova amb una rapidesa que em sorprenia. I jo, aguantant-me tan fort com podia a les cordes de seguretat, i anant ben a poc a poc per no posar cap peu on no calia, ja anava veient que el vertigen m'acabaria paralitzant. I així va ser . I hi va haver un punt que ja no vaig poder continuar. La por em va deixar inmòbil .

Però, què podia fer? Anar enrera? Impossible. Cridar demanant ajuda? No! tampoc volia passar la vergonya de ser rescatada i a més a més aixafar la festa als altres.
Sabia que no estava en perill. Estava ben protegida, en cas de caiguda, per les cordes que duia agafades de l'armilla de seguretat .Però no podia seguir.

-Que tonta! que tonta!- vaig pensar-Com no se m' havia acudit que em podia passar això?Per què he hagut de pujar?-
Allà estava, penjada d' unes cordes, inmòbil de por ,entre 15 i 20 metres d'alçada ,buscant una solució.

I em va venir a la memòria el consell que el monitor ens va donar abans de començar:

-No mireu cap avall,mireu sempre l' abre on aneu.. -

I vaig decidir que havia de provar de tirar en davant arrapant-me en aquest consell.
Vaig imaginar-me que el terra era molt a prop dels meus peus i vaig concentrar la mirada en l'arbre on havia d' arribar. No va desaparéixer tota la por, però se'n va anar la suficient com per permetre'm d'avançar. I així ,lentament ( en Narcís i en David sempre m' havien d' esperar)vaig anar "caminant" per aquelles cordes fins acabar baixant a tocar terra per una llarguíssima tirolina que em va recompensar tota la por passada.

I un cop a baix em vaig sentir tan satisfeta amb mi mateixa, i vaig veure en David tan content amb el que acavaben de fer ,que em vaig sentir feliç ! Tot i la dolenta i desesperant situació econòmica per la qual passavem aquells dies(i que preveiem que s' agreujaria més) em trobava eufòrica i feliç.

Aquest "mirar en davant" no només em va permetre acabar la ruta pels arbres, sinó que va ser tota una lliçó de vida. Em va ajudar molt en aquells moments pels que estavem passant l' any 2007 i m'està ajudant ara .

Si miro enrera ,hi ha en David que m' ha acompanyat durant 15 anys, però amb qui m'és impossible de tornar, sinó és amb records i enyorança .

I si baixo la mirada em paralitzo,i la vida m' ofega , perquè és massa terrible el viure sense en David.

Només quan miro en davant és quan veig amb perspectiva el camí que he de seguir i allà on vaig. És quan miro en davant que em sento capaç de tot, perquè allà és on veig en David, AMB VIDA,
esperant-me acompanyat pel nostre Senyor Jesús.
I és Jesús la corda de seguretat que em subjecta perquè no caigui quan faig un pas en fals ,i és Déu la meva força per continuar el camí.

Us deixo escrit una part del Salm 23 que em recomforta de gran manera quan llegeixo que "restaura la meva ànima", perquè us dic que realment , quan veig allà davant a en David , sento com se'm restaura l'ànima.

"Jahvé és el meu pastor,no em manca res:
em fa reposar en pastures d' herba tendra, em mena vora aigües de repòs.
Ell restaura la meva ànima, em guia per senders de justícia ,per honor al seu nom.
Encara que camini en la vall de l' ombra de la mort, no tinc por de cap mal perquè tu ets amb mi. La teva vara i el teu bastó em conforten." Salm 23 :1-4

GRÀCIES

2010-04-02T11:50:00.013+02:00

Què puc dir a TOTES aquelles persones que durant aquests casi 15 mesos han volgut estar al meu costat i al de la Susanna i al d'en Narcís, i fent-ho, també han estat al costat d' en David .
Que han volgut estar al nostre costat de tantes maneres...

amb una trucada, amb un mail,

amb una oració, amb una flor posada on el cos d' en David reposa

amb una entrada en aquest bloc, portant-nos un pastís,

regalant-me fotos que no tenia d' en David,

oferint-nos ajuda econòmica,

escriguent el que senten per en David en el seu fotolog,

amb una passejada , amb un berenar,

vinguent a casa per parlar o només per plorar amb mi o per abraçar-me,

escoltant-me parlar i parlar d' en David sense cansar-se ,

ecoltant-me com parlo i parlo de tot el que sento i em passa i no intenten canviar de tema,

amb una poesia , amb una cancó ,

amb un conte, amb una carta dirigida a en David,

amb el nom d' en David fet de llum i foc,

amb un dibuix, amb una pilota signada pels companys de bàsquet,

amb un partit de bàsquet, explicant-me coses per fer-me riure,

explicant-me fets que ja no recordava o no sabia d'en David,

amb una pancarta "David estem amb tu"

amb la delicadesa que em vau acollir en retornar a la feina,

ajudant-nos a defensar el nom d' en David,

amb un power point, amb un petó

Quan vull xpressar els meus sentiment cap a totes aquestes persones em ve una sola paraula a la ment: GRÀCIES .Però em sembla tant poc condensar-ho tot en quatre lletres. He buscat d' on prové aquesta paraula meravellosa que pot resumir tan bé el que sento i m' he trobat amb això per internet: "gràcia" prové de la paraula "gratias" la qual prové del llatí "gratus" que significa agradable i agrait. Però en els seus orígens "gràcies" significava l' honra i la lloança que sense més se li atribuia a un altre, i després va passar a significar el favor o reconeixement d' un favor.
Això és l' etiomologia.

Però quan jo et dic gràcies vull dir-te que :

has encès una espelma en la foscor del meu buit,

voldria fer-te sentir el mateix que tu m' has fet sentir,

vodria fer-te regals igual que que tu me n' has fet.

Quan dic gràcies vull dir-te que demano a Déu que ni la mort em faci oblidar el bé que m' has fet.
Quan et dic gràcies, vull dir -te que em dones forces per viure.

Quan et dic gràcies , vull donar-te el millor de mi per fer-te sentir que t' estimo.

Quan dic gràcies ,vull fer-te saber de la persona meravellosa que Déu m' ha posat al meu costat.

GRÀCIES !

"I gotta a find you" és una cançó preciosa que a en Ferran (un bon amic d' en David)li fa recordar a en David.Quan la vaig sentir,a mi també em va ajudar a expresar el que sento per en David.
Ens retrobarem David!

Tengo que encontrarte

Cada vez creo estar más cerca del corazón
Lo que significa que sabré quién soy
Creo que por fin he encontrado un mejor lugar para empezar.
Pero nadie parece entenderme
Necesito tratar de llegar a donde estás
Tal vez, no estás tan lejos

Tu eres la voz que escucho dentro de mi cabeza, la razón por la cual estoy cantando
Necesito encontrarte
Tengo que encontrarte
Tu eres la parte extraviada que necesito, la canción adentro mío
Necesito encontrarte
Tengo que encontrarte

Eres la cura que me resulta dificil de encontrar
Para organizar el rompecabezas que llevo dentro
Pintando todos mis sueños del color de tu sonrisa
Cuando te encuentre todo estará bien
Necesito tratar de llegar a donde estás
Tal vez, no estés tan lejos

Tu eres la voz que escucho dentro de mi cabeza, la razón por la cual estoy cantando
Necesito encontrarte
Tengo que encontrarte
Tu eres la parte extraviada que necesito, la canción adentro mío
Necesito encontrarte
Tengo que encontrarte

Me he estado sintiendo perdido no puedo encontrar las palabras para expresarme
Pasando todo mi tiempo atrapado en el ayer
En donde estás es adonde quiero estar
Al lado tuyo y tu al lado mío

Necesito encontrarte

Tu eres la voz que escucho dentro de mi cabeza, la razón por la cual estoy cantando
Necesito encontrarte
Tengo que encontrarte
Tu eres la parte extraviada que necesito, la canción adentro ´mío
Necesito encontrarte
Tengo que encontrarte

Tu eres la voz que escucho dentro de mi cabeza, la razón por la cual estoy cantando
Necesito encontrarte
Tengo que encontrarte
Tu eres la parte extraviada que necesito, la canción adentro mío
Necesito encontrarte
Tengo que encontrarte

Sí, Sí... Tengo que encontrarte.

FRED

2010-02-06T16:45:00.010+01:00

He dubtat si havia d'escriure sobre el judici o no, aquí al bloc. Però finalment ho tiro en davant . Aquest és el meu lloc per parlar a totes aquelles persones amb les quals no ho faig personalment. I tinc tanta necessitat de parlar-ne...Allà al judici no vaig poder, i vaig haver de callar quan a la boca em cremaven les paraules que no van poder sortir; jo no era part implicada ni requerida per cap dels lletrats. Aquí no he d'esperar que ningú em doni permís ,per tant, hi deixo el meu testimoni.

El dimarts dos de febrer a dos quarts de deu estavem citats pel judici. Anavem a defensar la veritat del que va passar en l'accident d'en David.Vam sortir-ne a un quart de tres. Durant unes quantes hores ,allà em trobava ,sentada, representant a en David ,però sense poder dir res. Mai haguéssim mogut res si no estéssim completament segurs del que li va passar a en David.Hi ho veig tant clar com si fos el mateix David.

Quan vaig anar al lloc de l 'accident un setmana després d'haver mort en David,em vaig adonar que era impossible que no hagués vist quatre intermitents posats senyalitzant un cotxe parat al mig de la carretera. Era impossible per qualsevol que circulés per allà no veure'ls si haguessin estat posats .Tots els qui coneixeu en David sabeu com conduia,com deixava de saludar als amics quan anava en moto, perquè no volia apartar la vista del carrer .
Impossible,impossible que hagués estat ben senyalitzat. A més tots sabeu que ell no anava de pressa amb la moto i no feia cap imprudència .Tots el que el coneixeu sabeu que això que dic és cert. El seu taranà tranquil i l'alt sentit de la responsabilitat que tenia ,també l'ajudaven a ser així en la conducció.

Però... com demostrar això en una freda sala de judici?

Nosaltres, ara, som la seva veu. Som el seu crit de por quan ell es va veure de cop amb un cotxe parat en mig la carretera que tant es coneixia. Som el seu crit quan estava sortint empès cap a l'aire esperant el més terrible . Som el seu crit d'horror quan veia que anava a impactar contre el cotxe que venia de cares . Som el seu crit, som els seus ulls,som el seu pànic , som la seva impotència, som els que quedem aquí per explicar a tothom què va veure ,què va sentir , què es va trobar de sobte.
Els primers dies treus forces d' enmig la tragèdia i indagues,preguntes,observes,medeixes els últims metres de carretera que va fer, calcules temps, suspeses totes les escapatòries que podia tenir, grates en la foscor per trobar solucions ja ben inútils, busques i rebusques la veritat. Tens set de veritat ,tens fam de saber el que realment va passar.Volia ser els ulls d'en David, volia ser els seu cos ,volia ser la seva moto.Volia donar veu a la carretera i a l'arbre on ell va impactar.Testimonis muts que qualsevol pot fer parlar d'una manera diferent. Algú que passava per la carretera abans de l'accident em podria posar llum sobre aquesta foscor?

Vaig demanar aquesta llum preguntant a persones que estaven allà, en aquell moment de mort, i se'm va contestar que parlés amb el seu advocat. Llavors vaig posar cartells per les botigues de Torroella i cartes a quatre diaris ( dos d'ells m'ho van publicar) buscant testimonis que haguessin passat per la carretera i haguessin vist els dos cotxes accidentats. I van anar trucant-me persones que em deien que es van trobar amb l'accident dels dos cotxes i no hi havia absolutament res senyalitzat. I que ells mateixos van haver de frenar bruscament per no topar amb els cotxes. Ells van començar a donar veu a en David . I van venir el dia dos de febrer a acompanyar-nos a la sala. A defensar la veritat. I com us ho agrairé tota la meva vida !!!

No havia estat mai en una sala de judici. No sé si era la temperatura de la sala o era la meva percepció de fredor, la qüestió és que tenia la fred posada al cos i no em vaig poder treure en cap moment l'abric. Voldria que se m'haguès permès de parlar sobre com era en David i estar allà representant-lo no només amb la meva presència sinó també amb les meves paraules. Crec que és molt important que la jutgessa hagués sabut com era en David , perquè el que mai hagués fet és anar despistat per la carretera.
Molts cops ,durant el judici hagués cridat NO! Molts cops hagués fet moltes més preguntes als implicats directes de l'accident . Molts cops hagués dit : ho veieu ,ho veieu com allà no hi havia res senyalitzat! Però no vam poder dir res .

S'ens van acusar sense poder-nos defensar. Se'ns va dir que haviem "trucat " la moto d'en David perquè pogués correr més. Tots el que ens coneixeu sabeu que en David no tenia la moto "trucada" .Vam dubtar molt de si de comprar-li o no la moto.Però , donar-li més velocitat de la permesa , això mai se'ns va passar pel cap ,ni al seu pare ,ni a mi ,ni en David ens ho va demanar mai tampoc.
Era tan feliç amb la seva moto...no li importava la velocitat, sinó la llibertat que li donaven aquelles trobades amb els amics, aquelles passejades que feia tot sol a l'estiu abans de sopar...

-Tinc temps, mama, d'anar a fer un vol?-
- Sí , però vine abans de fer-se fosc-.

Si no t'haguessin impedit de tornar a casa aquell 5 de desembre, aquest dimarts 2 de febrer hauríem estat sentint la teva veu, David, a casa, tranquils, sense haver-nos de defensar de res. No hauria d'haver estat empassant-me com se t'acusa d'aixelabrat, d'inconscient, d'imprudent, de temerari.

Nosaltres ja ho teníem tot perdut abans d'entrar a la sala. Ningú et retornarà amb nosaltres.
Estàvem allà per defensar el teu nom, perquè... no se'ns pot negar això també!
Però va passar tot el contrari ,te'l van enfosquir. I EL TEU PARE I JO VAM HAVER DE CALLAR!!!

Eres un nen i estàs mort, i no vas fer res, ni vam fer res nosaltres, que provoqués la teva mort.
Com poden acusar-te? Com poden acusar-nos de la teva mort?

Em sento buida, esgotada, decepcionada,trepitjada i tan cansada d'aquest món!

Si jo no puc venir on ets tu ,ni tu on sóc jo, podríem trobar-nos en l'aire. I.. hi caminaríem, ni que només fos l'estona que dura aquesta cançó.
Veuríem, junts, el món de lluny, de molt lluny!

We're walking in the air / Caminamos en el aire,
We're floating in the moonlit sky / Flotamos en el cielo iluminado por la luna
The people far below are sleeping as we fly / La gente a lo lejos, debajo de nosotros duermen mientras volamos.

I'm holding very tight / Me mantengo muy firme,
I'm riding in the midnight blue / Estoy cabalgando en la medianoche azul,
I'm finding I can fly so high above with you /Descubriendo que puedo volar, tan alto, contigo.

Far across the world / Lejos, a través de la tierra,
The villages go by like trees / Pasamos las aldeas como si fueran árboles,
The rivers and the hills /Los ríos y las colinas,
The forests and the streams / Los bosques y los arroyos.

Children gaze open mouth / Los niños contemplan con la boca abierta
Taken by surprise / Tomados por sorpresa
Nobody down below believes their eyes /Nadie por debajo cree lo que lo que ven sus ojos.

We're surfing in the air / Surcamos el aire,
We're swimming in the frozen sky / Nadamos en el cielo helado,
We're drifting over icy / Vamos a la deriva por encima de
Mountains floating by / Montañas cubiertas de hielo, flotando en lo alto.

Suddenly swooping low on an ocean deep / De súbito nos precipitamos lentamente hacia un océano profundo
Arousing of a mighty monster from its sleep / Despertando a un monstruo poderoso de su sueño.

We're walking in the air / Caminamos en el aire,
We're floating in the midnight sky / Flotamos el cielo de medianoche
And everyone who sees us greets us as we fly / Y todos los que nos ven nos saludan mientras volamos

Moteros en Acción

2010-01-14T18:50:00.015+01:00

Després d'haver aconseguit arrencar-me la ràbia i el dolor que em va causar rebre la carta que des del Servei Territorial adreçaven a en David ;després també que els vaig aconseguir escriure la resposta i els hi vaig expressar el mal que feien a les famílies que rebien aquestes punyalades de crueltat ;després de sentir que havia complert amb el meu deure fent-los-hi saber com n'era de perillosa una carretera sense voral i amb aquest volum de circulació (tot i que ho saben molt bé);després que la FLor,mare òrfena de l'Helena,em demanés la carta per publicar-la al seu blog;després d'això, vaig decidir que esperaria.Tot i que tenia moltíssimes ganes d'anar contre ells, que deixen les carreteres en aquest estat i responen amb fred de glaç quan saben dels morts que hi ha a causa d'aquesta seva deixedesa en la seva responsabilitat.Però tot i així ,vaig decidir que el millor era esperar en silenci.
I estava esperant, quan, en Jordi,membre de l' associació Moteros en Acción, es va posar en contacte amb mi. M'explica que la carta del Servei Territorial i la nostra contesta ha arribat a gran part de la comunitat de motoristes a través del blog de la Flor(i jo que em pensava que el blog de la Flor era semblant al meu,o sigui, llegit per un petit nombre de persones) .M'explica la molta ràbia i indignació que hi ha entre ells. Em diu també que els motoristes són com una gran família i quan un motorista mor o resulta ferit, volen saber-ne les causes i indaguen, i senten el dolor pel qual passa la família de la víctima. I en Jordi continua sorprenent-me més i més.Ara em diu que Moteros en Acción han fet arribar un comunicat a TOTS els diaris d' Espanya denunciant la carta que vam rebre del Servei territorial de carreteres, perquè tothom ha de saber el que han fet. Jo li dic que en el seu moment em va fer molt de mal però a l'hora em va fer despertar amb força un desig que havia mig adormit per no saber-lo posar a la pràctica : denunciar l'estat d'aquesta carretera. No vull sentir a dir de cap més mort ni ferit per culpa de no haver-hi voral! I en Jordi em diu que si és això el que vull que no em preocupi perquè és com si ja ho tingués.-"Pot ser serà lluita llarga, però hem aconseguit moltes millores a carreteres que l'Administració no hi hagués fet res si ningú no ho hagués denunciat. En aquesta carretera i haurà voral i serà el millor homenatge que li podrem fer a en David".

I a l'endemà d'aquesta trucada comencen a informar, a RAC1 i a El Punt, de la carta que van adreçar a en David .I al migdia ens truquen de Catalunya ràdio per si volem parlar d'aquesta carta.Uf!!!Jo hauria dit que no,sempre he sigut molt tallada per parlar, però per tu David dic que sí. I quan és el moment i sento a la Sílvia Cóppulo dir el teu nom, em venen ganes de plorar i el cor em batega tant fort que fa mal .I a la ,gràcies a Déu,curta entrevista ,no denuncio l'estat de la carretera, que és el que més volia fer... (la podeu escoltar en aquests enllaç després de pocs minuts d'obrir-se http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=403241 )

I el dissabte ve en Jordi amb en Kiko,un altre membre de la família de motoristes, i fan fotos de la carretera i ens trobem per parlar-ne. Com s' agraeix parlar amb persones amb una solidaritat i una humanitat com la seva.Quina sensació tan oposada a la que vam sentir en rebre la ja famosa carta .No ens coneixiem de res i ens van fer sentir com part de la seva família, dedicant un temps a uns pares que els escoltaven embadalits. Amb paraules d'esperança i desig de millorar una carretera, tan llunyana del seu entorn, vam veure com realment sentien a en David com un dels seus. I aquest temps dedicat a nosaltres i que vam robar a les seves famílies, el tenim en gran valor.Un petó per aquests herois pacients que tenen a casa.
I quan es van despedir crec que encara estavem en estat de xoc per tot el que ens havien dit i fet sentir.Se'ns devia veure al·lucinats...!
Penso com se sentiria en David si sabés que tantíssimes persones saben ara el que li va passar i volen lluitar per ell al nostre costat.

A MOTEROS EN ACCIÓN I ALS SEUS DOS REPRESENTANTS, EN KIKO I EN JORDI:
quan us vam obrir la porta de casa, amb vosaltres hi va entrar aire fresc,aire renovat,aire amb notes d'olor a solidaritat, d'olor a humanitat, aire que vam respirar profundament i ens ha donat una perspectiva nova al nostre dol. I així, després d'haver vist vàries vegades el record d'en David trepitjat i de ser trepitjats nosaltres amb ell , ens aixequem amb les forces renovades.

Crec que si dic que la trilogia de "El Senyor dels Anells" eren les pel·lícules que més li agradaven a en David no m'equivoco.I segurament estarà content si pot sentir aquesta cançó al seu blog.

May it be an evening star/ Ojalá una estrella vespertina
Shines down upon you/ pose su luz sobre ti.
May it be when darkness falls /Ojalá cuando la oscuridad caiga,
Your heart will be true/ tu corazón te sea fiel.
You walk a lonely road /Sigues un sendero solitario,
Oh, how far you are from home/¡cuán lejos estás de tu hogar!
Mornie utúlië (darkness has come)/ Mornie utúlië (La noche ha llegado)
Believe and you will find your way /Ten fe y hallarás el camino.
Mornie alantië (darkness has fallen) Mornie alantië (La noche ha caído)
A promise lives within you now/ Ahora una promesa vive en ti.
May it be the shadow’s call/ Ojalá la llamada de las sombras
Will fly away/ se aleje.
May it be you journey on/ Ojalá tu viaje continúe
To light the day /hasta que luzca el día.
When the night is overcome/ Cuando superes la noche,
You may rise to find the sun/ ojalá despiertes y veas el sol.
Mornie utúlië (darkness has come) /Mornie utúlië (La noche ha llegado)
Believe and you will find your way /Ten fe y hallarás el camino.
Mornie alantië (darkness has fallen)/ Mornie alantië (La noche ha caído)
A promise lives within you now /Ahora una promesa vive en ti.
A promise lives within you now /Ahora una promesa vive en ti

Contesta del Serveis Territorial de Carreteres

2010-01-12T22:16:00.005+01:00

Avui al migdia hem rebut la contesta a la carta que vam enviar al Servei Territorial de carreteres.En el registre de sortida la data és del 17 de desembre de 2009.La deixo transcrita tot seguit.

Per la present,acuso rebuda del seu escrit de data 30 de novembre de 2009 i lamento profundament la mort del seu fill que fins que no he rebut el seu escrit no tenia cap coneixement del seu traspàs.És per aquest motiu, que se li va enviar l'acord d'incoació d'expedient de responsabilitat de danys al domini públic viari.

Per tant,li reitero un altre cop el meu condol vers el seu fill i li comunico que he procedit a arxivar l'expedient.

El cap del Servei de Carreteres.

MERCÈ T'ESTIMEM.NO VOLEM QUE ET SENTIS SOLA

2009-12-25T20:31:00.014+01:00

Hi ha etapes en la vida que necessitem sentir tot l'amor que les persones del nostre voltant són capaces de donar-nos .I necessitem que aquest "voltant" sigui el més ampli possible.Són les etapes més dures i cruels .Moments que tot sembla estar sobre un terratrèmol.

Hi ha una família que ara necessita sentir que té l'ajuda i el recolzament de moltes persones .I encara que només sigui amb un escrit vostre, crec que portarà una mica d'ànims a uns pares que estan passant pels moments més durs de la seva vida.

La Mercè i en Manel van perdre el seu fill Eduard el passat 10 de setembre.En Manel s'està tractant d' una greu malatia .I ara ella... fa pocs dies li han diagnòsticat una greu malatia també.

Uns pares i un germà que no poden fer el dol amb un mínim de "normalitat" (si és que és pot demanar això en el dol per un fill i per un germà ).Una mare que no pot plorar al seu fill fins quedar sense forces perquè les necessita per afrontar la malatia.

Fa molt poc que ens coneixem amb la Mercè i en Manel. Ens va unir la desgràcia, i des de la mort del seu fill compartim el dolor.
Però ara això... Com pot ser en una mateixa família ?

Quan et diuen la notícia et quedes glaçat, impotent.Però crec que tothom,amics,coneguts o no, hi pot posar el seu granet de sorra per fer-los sentir que no estant sols.

Havia pensat que escrivint-li unes paraules de suport ,de recolzament,d'amor... li farem arribar la nostra companyia per aquest cruel camí pel que ha de caminar . Si escriviu en el blog jo li faré arribar.

l us demano també, de tot cor, que els tingueu, a tots tres, cada dia presents en les vostres oracions.

"(...)la pregària d'un just, essent efectiva,pot molt." Jaume5 :16

MERCÈ...UNA FORTA,FORTA,FORTA ABRAÇADA, AMB LA QUE VULL OMPLIR-TE, ENCARA MÉS, DE FORCES PER LLUITAR.

La cançó que et dedica en Jordi
When you walk through a storm-Cuando camines atravesando una tormenta
Hold your head up high,-Mantén bien alta la cabeza
And don’t be afraid of the dark. -Y no te preocupes por la oscuridad
At the end of a storm, -Al final de la tormenta
There’s a golden sky, -Hay un cielo dorado
And the sweet silver song of a lark.-Y el dulce canto de una alondra
Walk on through the wind, Walk on through the rain, -Camina a través del viento, camina a través de la lluvia
Though your dreams be tossed and blown...-Aunque tus sueños se vean sacudidos y golpeados
Walk on, walk on, with hope in your heart, -Sigue caminando, sigue caminando, con esperanza en el corazón
And you’ll never walk alone……. -Y jamás caminarás sola….
You’ll never walk alone. -Nunca caminarás sola.
Walk on, walk on, with hope in your heart, -Sigue caminando, sigue caminando, con esperanza en el corazón
And you’ll never walk alone……. -Y jamás caminarás sola….
You’ll never walk alone. -Nunca caminarás sola.

Es va acostant

2009-12-02T09:00:00.005+01:00

S' acosta a poc a poc i d' aparença innocent .Sembla que hi ha silenci, però fa dies que sento la remor de la negror que va avançant.

Negra aniversari que ens vens a xarbotar la nostra pena ,per si de cas haguéssim après a viure massa conformats amb ella.

No puc fugir perquè em trobarà allà on vagi. I de vegades en tinc tantes ganes!...però ,on anar ? si ho porto a la sang,si ve amb mi sempre la teva mort. I amb ella , fill ,tu estàs amb mi sense ser-hi.

Et veig al carrer ,a casa,al super ,a tot lloc .I quan sento la teva veu em giro i ...res .Eres tu que trucaves ? Eres tu que em miraves? Eres tu que venies?No ,no eres tu ,però per uns instants ha semblat possible. Instants que es converteixen en pols ,però pols d' or. I és que em sembla més cert que un dia podria trobar-te girant qualsevol cantonada, que saber-te mort.

A les nits et somio i et veig viu ,com si res hagués passat .I llavors, en despertar-me ,em ve ràbia perquè en el somni no recordava que eres mort i no et vaig abraçar ben fort per no deixar-te.Desaprofito aquest món de somni on tot és igual que fa un any .Perquè... com m' agradaria abraçar-te i despertar-me havent tingut aquesta il·lusió! Com voldria caminar al teu costat, per aquests llocs desdibuixats ,mentre t' explico com i quant t'he plorat,i com t' he enyorat ,i com estic radiant de felicitat d' abraçar-te en el meu somni!... en el meu somni...en el meu somni.

Vine David ,vine de nits .No deixis de venir a veure a la teva mare que no vol ser consolada sinó és per tu.

Negra primer aniversari!! Quants me' n tocaran per reviure aquest horror? Maleït dia!!

Maleïda hora que se' t va emportar del meu costat!!

Maleïda carretera!!

Maleïda bici que no portava llums!!

Maleïdes rodes gastades del cotxe que no va frenar a temps !!

Maleïts intermitents que no van ser encesos!!

Maleït triangle que no era al seu lloc!

EL MEU FILL MORT EN UN SEGON . Maleït segon !! No se t' hauria de permetre la gosadia de repetir-te any rera any!
Maleïda vida que ens portes a la mort !!

I MALEÏDA ,MALEÏDA,MALEÏDA MORT que te'n vas endur el meu fill de 15 ANYS!!!!

Només havies de fer 2300 m metres per arribar a casa...2300 metres que amb moto els feies amb 5 minuts. Només 5 minuts, només 5... hi haguessis arribat.

Maleït també el segon on se'm va arrencar l' ànima per tornar-me'n la meitat ,i esquinçada .Una ànima ,ara , infartada de mort, que just em permet continuar visquent.
I guarint-me les ferides i,cosint-me pegats , pot semblar de fora que tot s'ha superat.

-Ja se us va passant?-Pregunten.

-Com et trobes?-És la pregunta a la qual fa temps he après a contestar amb un "bé". Perquè ara "estar bé" és aconseguir sobreviure sense tu.

-Se' t veu bé-em diuen. Sí ,reconec que en aparença se' m deu veure bé ,com l' aparença de la teva làpida al cementiri que amaga la mort que hi ha dins. Mentre porti aquest cos mig alimentat de vida per aquest cor que batega malferit ,no superaré la teva mort sinó que viuré amb ella.

Algú em pot retornar la vida que em falta ?Algú em pot retornar en David? Perquè el dia que torni a tenir en David amb mi és quan ho hauré superat. Déu meu estimat! Sé que Tu ho faràs quan sigui el meu moment.

Negra aniversari vine...vine...t' esperem . Entra. Ja t' obrim la porta de bat a bat. Ens abraçarem a tu fins a fondre' ns amb el teu cor de foc destructor . I menjarem en el teu plat de mort ,i ens empatxarem dels teus fruits d' enyor ,de buit ,de dolor ,de patiment, de plor, d'extenuació, d'amargor ,d' aïllament, d' impotència, de soletat, de viure sense viure... Coneixem ja tan bé el seu gust torturador...

Negra 5 de desembre .

Em vestiré de la teva mort i m' abrigaré amb la teva absència ,i moriré perquè no moro i torno a estar amb tu, David!
I a l' endemà ...m' aixecaré i ,esperant-te ,tornaré a sobreviure d' aquella manera que fa dir :"Se't veu bé."

CARTA AL SERVEI TERRITORIAL DE CARRETERES

2009-11-27T23:25:00.023+01:00

És La carta que hem fet per contestar a la que vam rebre del Servei Territorial de Carreteres.

Más abajo está la carta en castellano.

Ens dirigim a vostè en referència al següent assumpte:vam rebre, el passat 6 de novembre,una carta certificada,a la nostra adreça familiar,adreçada explícitament al nostre fill David Bagudà Bahí. Hem de dir-li que s' ha comès un error.El nostre fill ja no viu en aquesta adreça.Voldríem donar-li la nova adreça,però realment, tot i que sabem on és, ja li diem per en davant que la seva carta no hi arribaria mai.

En David Bagudà Bahí va néixer el 23 de setembre de 1993 i va morir el 5 de desembre de 2008.Tenia 15 anys quan va perdre la vida en aquell accident que, segons vostè,va ocasionar aquestes despeses "per les reparacions i les activitats realitzades de manera urgent amb la finalitat de restituir i garantir la màxima seguretat viària".

De veritat creu que amb aquestes activitats es va restitueix la màxima seguretat viària en aquesta carretera? Deixi' ns explicar-li com és aquesta carretera que després d' aquestes reparacions i activitats ha tornat a ser tan "segura".

Fa sis metres d' amplada.No té voral ni una porció de terra que pogués suplir-lo,sinó tot el contrari; en molts trams, just en acabar l' asfalt, comença un marge amb un pendent tan pronunciat que un cotxe hi bolcaria, i no hi ha cap barana per evitar una caiguda.Té una mitjana de 10.000 vehicles per dia i molt sovint et trobes amb camions de gran tonatge circulant-hi.

Ara deixi' ns explicar com aquesta carretera tan "segura" va contribuir als accidents que hi va haver el 5 de desembre de 2008. Sí,concretament dos accidents.

Aquell dia, pels volts de tres quarts de sis de la tarda, hi passava un ciclista direcció Torroella, que com pot deduir, havia d' envair el carril de cotxes per poder circular-hi. Començava a fosquejar i no portava ni llums ni armilla reflectant. Li venia un cotxe pel darrera, que va haver de frenar molt fort per no xocar amb ell (amb el ciclista), perquè és l' única manera d' evitar la bici sense envair el carril contrari. Per tant, frenes i esperes que el cotxe de darrera teu també ho faci. També va haver de frenar el tercer cotxe que anava tot seguit d' aquests dos; però pel que vam veure, duia les rodes gastades, cosa que va ocasionar que la diastància de frenada fos massa llarga, i va impactar amb el cotxe que tenia al davant. Ningú es va fer mal, però es van haver de quedar ocupant tot el carril perquè, precisament, estaven en un d' aquells trams del pendent per comptes de voral. Van estar així uns quinze minuts mentre esperaven la grua. Pel que m' han dit testimonis que passaven per la carretera i pel que es pot deduir fàcilment veient com i on va succeir tot plegat, l' accident no estava senyalitzat amb els llums d' emergència dels cotxes, ni amb triangle, ni ningú que estava per la carretera portava l' armilla reflectant posada. Però s' anava fent cada vegada més fosc.

Aquell dia el nostre fill havia anat a veure els seus amics de Gualta i pels volts de les sis de la tarda ja tornava a casa amb la seva moto. Es va incorporar en aquesta carretera de "màxima seguretat viària". Només havia de fer un Km i ja era a Torroella de Montgrí, i un Km més per dins el poble i ja era a casa. Els cotxes accidentats estaven al final d' una recta de més de 400 metres des d' on ell sortia. Amb més de 400 metres hi ha temps de sobres de veure uns llums d'emergència o un triangle a 50 metres de l' accident, i anar frenant. Però res d' això hi era, i quan en David,el nostre fill, els va veure parats, ja va ser massa tard per frenar i evitar la col·lisió. Però no ho era per frenar i a la vegada evitar la topada desviant-te cap a l' esquerra. I és el que ell va fer, va frenar i va anar cap a l' esquerra esperant esquivar aquell tercer cotxe accidentat. Hi ho hagués aconseguit sinó fos perquè venia un cotxe en sentit contrari. Què faria vostè?No hi ha més alternatives, o contra un o contra l' altre. Va col·lisionar a la part més esquerra del darrera del cotxe accidentat i el nostre fill va sortir empès cap a l' aire contra el cotxe que venia de cara. Un impacte brutal contra aquest vehicle el va llençar al marge contrari d' on circulava i allà...va deixar de respirar.

Hi veiem moltes causes (o hem de dir negligències) que van produir la mort del nostre fill. Però n' hi ha dues que si els gravéssim una mateixa condició al davant, haurien desaparegut. La condició seria: si la carretera hagués tingut voral...

Si la carretera hagués tingut voral la bici hi hauria circulat i no s' hagués produït el primer accident.
Si la carretera hagués tingut voral, els cotxes accidentats s' hi haurien pogut desplaçar deixant d' ocupar tot el carril. En David en veure' ls hauria pogut desviar-se cap a l' esquerra sense el perill d' una col·lisió frontal amb el cotxe que venia de cares, perquè no hagués hagut d' envair, per res, el carril contrari.

Li demana a en David 200 € perquè el seu accident va causar uns desperfectes a la carretera dels quals se' n van derivar unes neteges. Si de cas aconseguissin portar aquesta reclamació allà on és ell, no en tenim cap dubte que vindria retornada amb una nota al davant:

"I perquè mires la brosseta en l' ull del teu germà, i no t'adones de la biga al teu ull?(...) Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull, i llavors t'hi veuràs per treure la brosseta de l' ull del teu germà." Mateu,7:3-5

I sap què li diguem? Com ens agradaria que amb el seu accident no només hagués malmès una ínfima part d'aquesta carretera sinó que l' hagués deixada completament destruïda quedant només la pols del que era! Així la reconstruirien i aquest cop pot ser sí l'haguessin deixat amb una màxima seguretat viària. Quantes persones mantindran la vida el dia que ho facin!

Tothom d' aquí on vivim i dels pobles del voltant sap que només és qüestió de temps ,i poc, que es torni a produir una altra mort per culpa de l' estat de les carreteres. Però ja sabem que per aquest món hi ha morts i MORTS.El nostre fill és un d' aquests morts considerats un nombre més per posar a les estadístiques dels ministeris i consellaries; estadístiques que, francament, a nosaltres no ens han servit per res.

En David tenia 15 anys i anava en moto,dues premisses que, a ulls de la societat el fan culpable a l'instant. Però tothom qui el coneix sap com n' era de prudent en la conducció. Nosaltres hi confiavem plenament. Però això és res quan fets ocasionals d'una banda, i crònics,d'una altra, convergeixen per no deixar-te escapatòria.

Ha conegut mai una persona amb llum? En David era una d'aquestes persones. Sempre estava disposat a ajudar als altres i era enemic de les injustícies,a les quals s' hi enfrontava sense por del "què diran". Un nen pacient i amb molta intel·ligència emocional. La pèrdua d' en David ens ha deixat un buit que mai ningú més omplirà. Ja mai sabrem gaudir de res en aquest món perquè portem la seva mort a la sang. Ja mai més el seu somriure ens farà renéixer cada dia. Ja mai més ens il·luminarà amb la seva presència. El món ha quedat més fosc sense ell.

I per últim, volem dir-li també que si el protocol per notificar aquests deutes amb el Servei Territorial de Carreteres és:"ho notifiquem i si la persona a la qual va dirigida és morta ja ens ho faran saber"és d'una inhumanitat i d'una crueltat insondables, i voldria creure que ni tan sols ho sospiten. I si els que han de vetllar per la nostra seguretat i pel nostre benestar en aquesta societat (que es vanaglòria tan de protegir els drets humans i d' estar a les elits dels països desenvolupats),es dediquen a fer lleis,articles i decrets que permeten reclamar diners a un nen mort,que estaria viu si no fos per la deixadesa que els fa mantenir carreteres mortals, és que hem caigut molt baix i ni tan sols hem sentit la patacada.

Esperem que amb tot el que hem exposat comprengui que llegir la seva carta ha estat rebre una punyalada amb regust de cinisme.

Sr. Director del Servicio Territorial de Carreteras,
Nos dirigimos a usted en referencia al siguiente asunto: hemos recibido, el pasado 6 de noviembre, una carta certificada a nuestra dirección familiar dirigida explícitamente a nuestro hijo David Bagudà Bahí. Debemos decirle que se ha cometido un error. Nuestro hijo ya no vive en esta dirección. Querríamos darle la nueva dirección pero ,realmente, aun cuando sabemos dónde está, ya le decimos que su carta no llegaría nunca. David Bagudà Bahí nació el 23 de septiembre de 1993 y murió el 5 de diciembre de 2008. Tenía 15 años cuando perdió la vida en aquel accidente que, según usted, ocasionó estos gastos por las reparaciones y las actividades realizadas de manera urgente con el fin de restituir y garantizar la máxima seguridad viaria. De verdad cree que con estas actividades se restituye la máxima seguridad viaria en esta carretera? Déjenos explicarle cómo es eta carretra que después de estas actividades volvió a ser tan “segura”.
Hace seis metros de anchura. No tiene arcén ni una porción de tierra que pudiera suplirlo, sinó todo lol contrario; en muchos tramos, justo al acabar el asfalto, empieza un margen con una pendiente tan pronunciada que un coche volcaría, y no hay ninguna barandilla por evitar una caída. La media de vehículos que circulan es de 10000 coches diarios y muy a menudo te encuentras con camiones de gran tonelaje circulando.

Ahora déjenos explicarle como esta carretera tan “segura” contribuyó a los accidentes que hubieron el 5 de diciembre de 2008. Sí, concretamente dos accidentes.
Aquel día, alrededor de las seis menos cuarto, en esta carretera, pasaba un ciclista dirección Torroella que, cómo puede deducir ,tenía que invadir el carril de coches para poder circular. Empezaba a anochecer y no traía ni luces ni chaleco reflejante. Le seguía un coche detrás el cual tuvo que frenar muy fuerte para no chocar con él (con el ciclista), porque es la única manera de evitar la bici sin invadir el carril contrario.
Por lo tanto, frenas y esperas que el coche de atrás tuyo también lo haga. Y sí ,en este caso, el coche de atrás también lo hizo. También tuvo que frenar el tercer coche, que iba detrás de estos dos; pero, por el que vimos, llevaba las ruedas gastadas, cosa que ocasionó que la distancia de frenada fuera demasiada larga e impactó con el coche que tenía en frente. Nadie se hizo daño, pero este tercer coche quedó con el motor roto. Se quedaron ocupando todo el carril porque, precisamente, estaban en un de aquellos tramos de la pendiente en vez de arcén. Estuvieron así unos 15 minutos, mientras esperaban la grúa. Por lo que me han dicho testigos que pasaban por la carretera y por el que se puede deducir fácilmente viendo cómo y dónde sucedió todo el accidente no estaba señalizado con las luces de emergencia de los coches, ni con triángulo, ni nadie que estaba por la carretera traía los chalecos reflejantes puestos. Pero cada vez má iba oscureciendo más. Aquel día, nuestro hijo había ido a ver sus amigos de Gualta y alrededor de las seis de la tarde ya volvía a casa con su moto. Se incorporó en esta carretera de ”máxima seguridad viaria". Sólo tenía que hacer un km. y ya estaba en Torroella de Montgrí, y un Km. más por dentro el pueblo y ya estaba en casa. Los coches accidentados estaban al final de una recta de más de 400 metros desde donde él salía. Con más de 400 metros hay tiempo de sobra para ver unas luces de emergencia o un triángulo a 50 metros del accidente, e ir frenando. Pero nada de esto estaba y cuando David, nuestro hijo, los vió parados, ya fue demasiado tarde para frenar y evitar la colisión. Pero no lo era para frenar y a la vez evitar el choque desviándote hacia la izquierda. Y es lo que él hizo. Frenó y fue hacia la izquierda esperando esquivar aquel tercer coche accidentado .Y lo hubiera conseguido, sino fuera porque venía un coche en sentido contrario. Qué haría usted? No hay más alternativas, o contra uno o contra el otro. Colisionó en la parte trasera más izquierda del coche accidentado y nuestro hijo salió empujado hacia el aire contra el coche que venía de caras. Un impacto brutal contra este vehículo lo tiró al margen contrario de donde circulaba y... allí dejó de respirar.

Vemos muchas causas (o debemos decir negligencias) que produjeron la muerte de nuestro hijo. Pero hay dos que, si les grabáramos una misma condición al principio, habrían desaparecido. La condición sería: "Si la carretera hubiera tenido arcén"
• Si la carretera hubiera tenido arcén, la bici habría circulado y no se hubiera producido el primer accidente.
• Si la carretera hubiera tenido arcén, los coches accidentados se habrían podido desplazar dejando de ocupar todo el carril. David, al verlos, habría podido desviarse hacia la izquierda sin peligro de una colisión fontal con el vehículo que venía de caras, porque no hubiera tenido que invadir, para nada, el carril contrario.

Le pide a David 200 € porque su accidente causó unos desperfectos en la carretera de los cuales se derivaron unas limpiezas. Por si acaso consiguiera traer esta reclamación allá dónde está él, no tenemos ninguna duda que vendría devuelta con una nota delante:
"¿Y por qué miras la paja en el ojo de tu hermano, y no te das cuenta de la viga que hay en tu ojo?
Hipócrita, saca primero la viga de tu ojo, y entonces te verás para sacar la paja del ojo de tu hermano." Mateo 7:3,5

Y sabe qué le decimos? Como nos gustaría que con su accidente no sólo hubiera malogrado una ínfima parte de esta carretera sino que la hubiera dejada completamente destruida quedando sólo el polvo de lo que era! Así la reconstruirían y, esta vez, puede quer sí la hubieran dejado con una máxima seguridad viaria. Cuántas personas mantendrán la vida el día que lo hagan!
Todo el mundo de aquí dónde vivimos y de los pueblos de los alrededores sabe que sólo es cuestión de tiempo, y poco, que se vuelva a producir una muerte por culpa del estado de las carreteras. Pero ya sabemos que para este mundo hay muertos y MUERTOS. Nuestro hijo es de estos muertos considerados un número más parar poner en las estadísticas de los ministerios y consejerías; estadísticas que, francamente, a nosotros no nos han servido para nada.
David tenía 15 años e iba en moto, dos premisas que, a ojos de la sociedad, lo hacen culpable al instante. Pero todo el mundo quien lo conoce sabe con que prudencia conducía. Nosotros confiábamos plenamente en él. Pero esto es nada cuando hechos ocasionales, por un lado , y crónicos,por otro, convergen para no dejarte escapatoria.

¿Ha conocido alguna vez una persona con luz? David era una de estas personas. Siempre estaba dispuesto a ayudar a los demás y era enemigo de las injusticias, a las cuales se enfrentaba sin temor al “qué dirán”. Un niño paciente y con mucha inteligencia emocional. La pérdida de David nos ha dejado un vacío que nunca nadie más llenará. Ya jamás sabremos disfrutar de nada en este mundo , porque traemos su muerte en la sangre. Ya jamás su sonrisa nos hará renacer cada día. Ya jamás nos iluminarà con su presencia. El mundo ha quedado más oscuro sin él.

Y por último, queremos decirle también que si el protocolo para notificar estas deudas con el Servicio Territorial de Carreteras es :” Lo notificamos y si la persona a la cual va dirigida está muerta, ya nos lo harán saber”, es de una inhumanidad y de una crueldad insondables, y querría creer que ni siquiera lo sospechan. Y si los que deben velar por nuestra seguridad y nuestro bienestar en esta sociedad (que se vanagloria tanto de proteger los derechos humanos y de estar en las élites de los países desarrollados), se dedican a hacer leyes, artículos y decretos que permiten reclamar dinero a un niño muerto, que podría estar vivo si no fuera por la dejadez que los hace mantener carreteras mortales, es que hemos caído muy bajo y ni siquiera hemos sentido el batacazo.

Esperamos que, con todo lo que hemos expuesto, comprenda que leer su carta ha sido recibir una puñalada de cinismo.

la nostra petita Susanna

2009-11-18T08:42:00.015+01:00

La nostra Susanna ahir va fer 14 anys!!!
Recordo ,com si fos ara, que quan ens la vam poder endur de prematurs cap a casa, la infermera m' explicava les últimes recomanacions i jo tenia a la Susanna dins la cabasseta del cotxet ,però a terra ,als meus peus. Tu t' hi vas acostar. Només tenies dos anys i dos mesos. Vas agafar la cabasseta per les nanses i amb totes les teves forces la vas aconseguir aixecar un pam de terra i fent l' acció de volguer marxar vas dir: APA,TAP A TASA!
Vam riure tant tots ! Ja tenies ganes que vingués a casa després de tants dies veient-la darrera un vidre. Ja consideraves que n' hi havia prou de xerrameca i que era hora de marxar,però això sí , NO sense la teva Susanna. Ja l' estimaves.Realment ,David ets especial.

Susanna ,
Només vas estar set mesos creixent dins meu
Pobrica meva,als 6 mesos se' t va trencar la casa.
Anar fent-hi pedaços te la vaig poder oferir un mes més.
Quan et van fer sortir en aquest món
se' t volien emportar ben de pressa del meu costat.
-Deixeu-me-la veure ,si us plau!-vaig demanar.
I vaig veure aquell caparronet que en una mà sobrava.
I aquells ullets ben, ben tancats.
Quin mal feia tanta llum!
Com ens va costar fer-ta gran! Quants ensurts!
Avui ,quan amb el teu pare et mirem ,veiem una doneta que ens guaita de tu a tu sense haver d' aixecar la mirada.I en aquesta mirada ,el cel,la terra i el bosc , han volgut agermanar-hi els seus colors.
La teva mirada ens dóna vida.

No estás sola (Michael Jackson)

Otro día se ha ido
Aún estoy sola
¿Cómo puede ser?
Tu no estás aquí conmigo
Nunca dijiste adiós
Que alguien me diga por qué
Te tuviste que ir
Y dejar mi mundo tan frío
Todos los días me siento y me pregunto
Cómo el amor se marchó
Algo susurra en mi oreja y dice
Que no estás sola
Porque yo estoy aquí contigo
Aunque estás lejos
Yo estoy aquí para quedarme
No estás sola
Yo estoy aquí contigo
Aunque estamos lejos
Tu estás siempre en mi corazón
No estás sola
Muy sola
¿Por qué?, oh
Ya la otra noche
Creí escucharte llorar
Pidiéndome que venga
Y te tenga en mis brazos
Puedo escuchar tus plegarias
Tus cargas que yo llevaré
Pero primero necesito tu mano
Pues por siempre puede empezar
Todos los días me siento y me pregunto
Cómo el amor se marchó
Entonces algo susurra en mi oreja y dice
Que no estás sola
Porque yo estoy aquí contigo
Aunque estás lejos
Yo estoy aquí para quedarme
Para que no estés sola
Estoy aquí contigo
Aunque estamos distanciados
Tu estás siempre en mi corazón
Y no estás sola
Susurra tres palabras y yo vendré corriendo
Y chica, tu sabes que estaré allí
Estaré allí
No estás sola
Yo estoy aquí contigo
Aunque estamos lejos
Yo estoy aquí para quedarme
No estás sola
Estoy aquí contigo
Aunque estamos distanciados
Tu estás siempre en mi corazón
No estás sola
Porque yo estoy aquí contigo
Aunque tu estás distanciada
Yo estoy aquí para quedarme
Para que no estés sola
Porque estoy aquí contigo
Aunque estamos distanciados
Tu estás siempre en mi corazón
Para que tu no estés sola

Cruel Administració

2009-11-06T17:53:00.008+01:00

Avui al migdia la cartera ha portat una carta certificada de la Generalitat.
-Va a nom de David Bagudà i s' ha de signar -em diu.
Veure el seu nom en una carta em fa sentir un sotrac per dins.
Li demano si la puc signar jo ,a la qual cosa consenteix. Tres signatures amb el meu DNI i la carta ja és meva.
L' obro i ...RÀBIA ,DOLOR ,PLOR...reclamen A EN DAVID 200€ pels desperfectes que va produir a la carretera i els treballs de neteja que es van necessitar per culpa del seu accident .

COM? NO M' HO PUC CREURE!!!!
La primera causa de la mort d' en David ha estat aquesta carretera ,que no té voral ,que el que hauria de ser voral és un pendent que només et desviis mig metre el cotxe se' t tomba (i ni tan sols hi ha una barana),que només fa 6 metres d' amplada i que en un dia hi poden arribar a passar 10.000 cotxes i camions de gran tonatge!!!! Quants morts i ferits més hi haurà d' haver per culpa d' aquesta merda de carretera!!!

Com gosen demanar això a en David? És que no saben que ell hi va morir?No saben que és mort?Com poden exigir-li res ?
Com pot ser tant cruel l' Administració?

M' han fet mal ,molt de mal.

L' arc de sant Martí

2009-11-01T20:11:00.016+01:00

Avui fa un any va ploure i tot seguit va sortir l' arc de Sant Martí. En David sap que, quan n' hi ha un , ho deixo tot per veure' l.Però aquell dia estava a Girona treballant.Quan vaig tornar em va ensenyar les fotos que havia fet ell.

Quin regal! Un arc de Sant Martí !

És un pacte d' amor de Déu amb els homes.

Al cap d' un mes i quatre dies, en David se'n va .

Hi he pensat moltes vegades en aquest dia i en aquest arc donat com a regal.

Era una manera de dir-me "no et desesperis, l' amor de Déu continua .No ens ha deixat, mama" ? Per mi és així. I el missatge me'l va portar el mateix David i el tinc gravat en dues fotos fetes per ell, que ara comparteixo amb tots vosaltres.

Una fortíssima abraçada .

David i Susanna

2009-10-10T23:00:00.004+02:00

Les meves dues llums més brillants que Déu m' ha deixat per viure en aquest món.Una només ha estat quinze anys amb mi .Se n´ha anat massa lluny per poder-la veure ,tot i que sé que brilla amb més força que mai.

L' altra és la que ara em fa llum pel camí que em toca fer.És la meva Susanna...la meva vida.

Com feies riure a en David amb les teves ocurrències,i... com el feies enrabiar amb les teves trapellaries. Desbordes alegria i, amb ella, el vas acompanyar durant 13 anys .

Hi ha una cançó que vaig descobrir en el blog de la Vane ,una mare òrfena del seu fill petit,en Diego,(un petó ben gros des d' aquí Diego),que no puc parar d' escoltar.
Sembla feta expressa per vosaltres dos, David i Susanna.

Després de moltes llàgrimes mirant fotos , i de moltes hores barallant-me amb el Windows Movie Maker ,i posant ,una vegada darrera l' altra, la cançó , me n' ha sortit aquest video.

Per tu Susanna ,per tu David.

Avui 16

2009-09-23T13:10:00.009+02:00

El dia que vas fer 13 anys .

Avui faries 16 anys.Avui fa 16 anys que vas néixer.Avui, a la una menys deu del migdia.

Avui ,si fossis aquí , hauria comprat un pastís que hauria amagat fins l' hora de sopar .I tornaria a posar un nota dins una capseta embolicada amb paper de colors, i hi dira :"Val per una entrada a Port- Aventura". Quan l' obrissis, tornaria a dir-te que iriem per sant Andreu o pel pont de la constitució que és quan coincidiem tots quatre.La Susanna i tu ,no tindrieu institut i jo no hauria de ser a treballar,i el papa,ell sempre s' ho pot combinar per poder agafar un dia .

Vas marxar abans de poder-te pagar el val que et vam regalar l' any passat.Vas marxar tan de pressa ...

Avui ,si fossis aquí ,t' hauria tornat a medir i a pintar una ratlla a la columna del garaig per marcar la teva alçada.

Avui hauria sentit com bufaves les espelmes,i bufant-les m' hauries fet sentir el riu de vida que tindries dins teu.

Aquests cap de setmana passat hauriem anat a comprar roba d' hivern i la que hi ha ara al teu armari ja seria donada, de petita que et quedaria.

Si fossis aquí ,riuriem d' aquelles coses que només tu i jo hi veiem la seva gràcia.

Què puc celebrar aquest 23 de septembre si tu no hi ets?

Avui fa 16 anys vaig ser mare d' una persona meravellosa. Intento arrapar-me a aquesta realitat però em trobo amb el mur de la pena, perquè fa 292 dies que no ets amb nosaltres.

És temps de plor ,és temps d' enyor.

La joia que hauria de tenir aquest dia ja se l' han emportat els vents negres de la teva mort.

Avui fa 16 anys que em vas fer mare.Fa setze anys que vaig descobrir com en podia de ser de gran el meu amor .I els teus ulls, tan oberts des dels primers moments,no s' acavaven tot el que veien.Tenies pressa per saber com era el món .I com menjaves!...Tenies pressa per créixer també . De pressa de pressa ...vas voler créixer sempre tan de pressa.

Que contenta em feies de veure' t créixer així .

I tan assenyat ja de ben petit,tan protector amb la teva gemaneta ,tan pacient amb ella en els anys d' infantesa.

Com trobo a faltar el teu carinyo, les teves abraçades, la teva companyia, el teu somriure de llum,la teva mirada ,acaronar els teus cabells, sentir "mama" amb la teva veu...

Però, com puc celebrar aquests dia si és temps de plor per a nosaltres?

"Per a tot hi ha el seu moment,i un temps per a cada cosa sota el sol.

Temps d' infantar i temps de morir.

Temps de plantar i temps d' arrencar la planta.

Temps de matar i temps de curar.

Temps d' enrunar i temps de bastir.

Temps de plorar i temps de riure.

Temps de lamentar-se i temps de ballar.

Temps de llançar pedres i temps d' aplegar-ne.

Temps d' abraçar i temps d' allunyar-se de les abraçades.

Temps d' exigir i temps de perdre.

Temps de guardar i temps de llençar.

Temps d' esquinçar i temps de cosir.

Temps de callar i temps de parlar.

Temps d' estimar i temps d' odiar.

Temps de guerra i temps de pau."

Eclesiastès 3:1-8

De pressa vas créixer... i de pressa te' n vas anar.

El teu temps de néixer va fer entrar el nostre temps de riure.

El teu temps de morir va fer entrar el nostre temps de plorar.

Eduard , Katxa

2009-09-20T18:30:00.005+02:00

Avui fill,l' escrit el dedico a l'Eduard.Va deixar aquest món el passat 10 de septembre en un accident de moto. Tenia 18 anys.
Jo no el coneixia ,però ,parlant amb els seus pares i veient les seves fotos, ara sé que era un persona molt especial ... com tu...com tots els que marxeu tan aviat.
Teniu aquesta llum que ens il·luminava les vides.
La vostra llum està amb vosaltres ,i quan marxeu, el món queda més fosc.

I en aquest món més fosc hi viuen uns pares ,uns germans ,unes famílies, uns amics ,amb aquest buit que no es tornarà a omplir en cap dels dies que ens queden de vida .

Queda l' amor ,que hem de sucar amb llàgrimes i amarinar-lo amb la cruesa del dia a dia sense vosaltres.

Eduard,
Pels volts de les quatre de la tarda vaig sentir l' helicòpter, però no sabia que venia per tu ,per portar-te ajuda.
Havies de volar amb ell cap a l' hospital,fins a Barcelona.
Quan el vaig sentir vaig pensar: En David volia ser pilot d' helicòpter.
Volia ajudar a gent en perill ,com tu.
Als cap de pocs minuts,una trucada del meu home em va glaçar la sang.
-Acaven de tapar un altre nen-.
Nosaltres sabem bé què vol dir veure al teu fill tapat al marge de la carretera.

Vas volar cap a un altre destí.

Lluny d' aquest món , il·luminat per l' amor de Déu , sé que esperes als teus estimats.
El camí de la mort és ara camí més planer i més bonic .
I amb l' esperança que ens dona Jesús,us imagino al final d' ell ,i imagino el nostre esclat de joia quan hi arribem,quan us veiem ,quan us abracem,quan l' alegria tapi les penes viscudes.

Un petó viatja fins a tu ,Eduard .
Un altre fins a tu,David.

Estem buits

2009-09-05T00:45:00.016+02:00

Ja feia uns mesos que en David havia penjat aquest article d' en J.M espinàs al suro de la seva habitació .Però no va ser fins després de la seva mort que ,en llegir-lo,m' hi vaig veure l' ànima reflexada.

"ESTEM BUITS

Què hi ha dins una clau de ferro?La primera cosa certa és que és feta de buit.Tot l' univers és essencialment format de buit,i una manera d' entendre-ho és imaginar-nos que la nostra clau augmenta tant de dimensions que es fa gran com la Terra . A aquesta escala , els àtoms que compondrien la clau gegant tindrien la mida de les cireres.
Però encara hi ha una cosa més sorprenent. Suposem que agafem amb la mà un d' aquests àtoms de la mida d' una cirera. Si l' observem, fins hi tot amb un microscopi, ens serà impossible veure' n el nucli, massa petit encara per aquesta escala augmentada.Hem de convertir l' àtom -cirera en un enorme globus de 200 m i, a desgrat d' aquest volum impressionant,el nucli de l'àtom no serà més que un minúscul gra de pols . Això és el buit de l' àtom.
D' altra banda ,suposem que vull comptar tots el àtoms d' un gra de sal i que sóc tan ràpid que puc identificar-ne mil milions per segon. Tot i aquesta capacitat increïble ,necessitaré més de cinquanta segles per efectuar el cens complet de la població d' àtoms que hi ha en aquests minúscul gra de sal.
Però ,a desgrat d' aquesta enorme quantitat d' elements que hi ha a l' interior d' una partícula de matèria,aquests elements són tan infinitament minúsculs i estan tan separats que entre les partícules elementals hi ha un buit inmens. Avui que qualsevol cosa diuen que al·lucina,proposo al lector barceloní aquests joc d' imaginació : que clavi una agulla en un coixí del seu sofà. Si el cap d' aquesta agulla representés el protó d' un nucli d' oxígen,l' lectró que gira al seu voltant seguiria una circumferència que passaria per Portugal,França,Itàlia i Algèria.
Entre Barcelona i París ,per dir-ho així,res.Les partícules que constitueixen una clau de ferro,el tronc d' un arbre, el d' un gos es mouen en un enorme desert buit.

J.M.Espinàs,Avui(14 set.1991)"

Aquest buit vertiginós descrit tan bé per l' Espinàs és la descripció del buit que viu dins la meva ànima des que tu no hi ets ,fill.

I allà ,a la teva habitació ,vas deixar aquest escrit que et devia al·lucinar (com diu l' escriptor). I allà el veig cada cop que hi entro. Allà, on hi regna el buit mortal.

Com podiem ni tan sols imaginar, en aquells dies de llum ,que ara encara estaria clavat recordant-me el que serà sempre la meva vida sense tu.

Una amiga m' ha fet arribar aquesta pregària cantada per Leona Mckennit. Jo me l' he fet meva. M' ha ajudat molt a expresar els meus sentiments a Déu. Encara que Ell ja sap com em sento ...m'ajuda tan explicar-li -ho.

Correfoc dels Mussolets 23 agost 2009

2009-09-02T11:28:00.002+02:00

No em vaig sentir amb forces per estar-hi present .Aquests dies, l' enyor encara fa més mal.

Què puc dir....veient la grabació ,no calen gaires més paraules.

DAVID...el teu nom fet de llum...recordant els anys que tu vas poder estar amb ells per la festa major.

Ballant

2009-08-08T19:31:00.017+02:00

Què fariam si tornés en David? Si un dia sentíssim el timbre de la porta i fos ell ? Així, de manera tan senzilla, el tingués davant meu ? De cop i volta....ELL !.

- Sóc jo, mama-.

Què se sentiria al món si tots els estimats que han marxat tan, tan aviat ,retornessin amb els seus?. La Terra seria plena d' una alegria que trencaria tota pena. No quedaria ni un racó del nostre cor sense il·luminar . Es rebentaria tot el buit que ens atormenta.I cridant, riuriem .I del més profund nostre esclataria una joia que es contagiaria a tothom .

Una amiga m' ha enviat un video que, no sé perquè ,m' ha portat a pensar amb aquest " què fariem si...?".
Hi veus la gent tan alegre que sembla que en el món hagin desaparegut els problemes i les fronteres, i tota persona hi sigui feliç.
Per uns moments em fa evadir de la realitat.Encara que només sigui per uns moments...

Des d' aquí ,gràcies a en Matt Harding per tenir aquesta idea fantàstica de ballar arreu del món. Primer ho va fer sol .Després,en fer-se popular a través d' un anunci , va tornar a viatjar per 40 països i va ballar junt amb la gent que li va demanar a través de multitut de correus.
Brillant.

Un dia ,ballarem amb aquesta alegria, David.

Dol dintre el dol

2009-08-05T08:31:00.011+02:00

Dies extranys ,David.

Dies que el buit es va aixamplant i al seu pas em deixa els sentiments plans.

Com una forta tempesta que destrossa tot al seu pas,i al dia següent un sol radiant i una quietut exibeixen destrucció i mort.

Aquests dia següent, és ara el meu dia .

Dies on no sé si aquest viure és fortalesa o és la inèrcia del sofriment.

Quantes vegades havies vist "El senyor dels anells"...

ADÉU CONCEPCIÓ

2009-08-02T18:16:00.024+02:00

Un altre cop... un altre cop la mort sacseja les nostres vides.

La Concepció va morir el dimarts 28 de juriol,després d' un any d' invalidant malatia.

La Concepció era la mare de la Paula i en Roger,la tia d' en David,la dona del meu germà gran ,la meva amiga i cunyada.
Deixo aquí el conte que tant li agradava. Tantes vegades l' havia explicat als seus fills ,que de ben petits ja se sabien de memòria que hi deia a cada pàgina ,sense haver après encara a llegir.
El va regalar a en David i a la Susanna perquè també en gaudissin,i així va ser.

Penso que aquest conte és el missatge que ,sense ella saber-ho ,Déu li ha permès donar ara als seus fills i a tota la família.
Tothom, evidentment ,té dret a no creure's això ,a questionar-ho i a pensar-ne el que vulgui. Però qui creu en Déu sap que les casualitats no existeixen.

Una abraçada i un petó ,per tu Concepció i per tu David.

En Cueta estava trist i de mal humor.

Va jugar a llançar,tirar i esclafar,a cridar i xisclar,a rebentar i destrossar. A trencar,desenganxar,picar i aixafar.

-I ara!-va dir la Guineu-.Però què et passa?

En Cueta va contestar:

-Sóc un Cueta petit,dolent i malcarat,i ningú no m' estima gens.

-Oh ,Cueta!-va dir la guineu-.Malcarat o no, jo sempre t'estimaré igualment.

En Cueta va preguntar:

-I,si fos un ós gris,també m' estimaries i em cuidaries?

-És clar -va dir la Guineu-.Encara que fossis un ós ,jo sempre t' estimaria igualment.

En Cueta va insistir:

-I ,si em convertís en insecte,encara m' estimaries i em voldries abraçar?

-És clar-va dir la Guineu-,encara que fossis un insecte,jo sempre t' estimaria igualment.

-Sempre igualment?-va repetir en Cueta,i va somriure-.Encara que fos un cocodril?

La Guineu va dir:-T' abraçaria ben fort i et portaria a dormir cada nit.
.

-L'amor es gasta?-va preguntar en Cueta-.Es pot trencar o fer malbé? El pots arreglar o enganxar? Es pot refer?

-Ai prou!-va dir la Guineu-.No sóc tan llesta.L' únic que sé és que t' estimaré sempre.

En Cueta va insistir:-Però ,què passarà quan et moris i te' n vagis? M' estimaràs,llavors?l' amor continuarà?

La Guineu va agafar en Cueta a coll,i van mirar a fora.Era de nit,i la lluna i les estrelles brillaven en la foscor.

-Cueta,veus aquestes estrelles tan brillants i lluminoses? Doncs n' hi ha algunes que es van morir fa molt temps...i encara brillen cada nit al cel.

Doncs l' amor,com les estrelles,no es mor mai.

ADÉU ROSA D' ABRIL

SOMIARÉ

2009-07-20T11:23:00.002+02:00

"SOMIARÉ" és la cançó que han dedicat el grup "ACCIÓ FESTIVA " a en David.

SOMIARÉ

Si pogués retornar al temps enrere
Si pogués evitar tot el que ha passat
Si pogués recordar el teu somriure
Si poguéssim tornar a riure plegats

Somiaré que poguem estar junts,riure plegats
Somiaré amb tu!
Somiaré que poguem estar junts,riure plegats,
Somiaré amb tu!

I ara recordem els bons moments que hem passat junts
I ara recordem els moments de felicitat.

I ara recordem els bons moments que hem passat junts
I ara recordem els moments de felicitat

Si pogués retornar al temps enrere
Si pogués evitar tot el que ha passat
Si pogués recordar el teu somriure
Si poguéssim tornar a riure plegats

Somiaré que poguem estar junts,riure plegats,
Somiaré amb tu!
Somiaré que poguem estar junts,riure plegats,
Somiaré amb tu!

Pau , Jordi , Aleix , Marc , Edu , Aniol ... gràcies.

Fent camí

2009-07-05T00:01:00.006+02:00

El camí que feiem junts era de pujada forta i estava ple de pedres ,clots i bardisses amb espines .Ens hi havien atrapat fortes tempestes de trons i llamps ,amb vent i sense aixopluc .Hi haviem passat fred,molta fred.Però sempre intentava trobar la manera de protegir-te,de donar-te calor quan feia fred, de fer que les ensopegades no es notessin,de cobrir-te amb el meu aixopluc .Tot i les dificultats sempre vaig intentar crear refugis on sentir-nos protegits i feliços, i agafar forces per continuar .Però no sempre me' n vaig ensortir bé...És difícil quan tens molt en contre.
Em sap molt de greu i em fa tan de mal que els teus últims dos anys de vida fossin els més difícils que mai havia viscut fins el moment de la teva mort.
Ara ja t' havies fet més gran i començaves a intuir la duresa del camí,però no et vas queixar ,sinó que vaig sentir com m' agafaves més fort de la mà,i no per por ,sinó per fer-me costat. I no saps com t' ho agraeixo ,i com agraeixo aquests quinze anys que t' he pogut tenir amb mi.Amb la teva llum ,amb la teva alegria feiem el camí junts i sempre havia vist brillar el sol al final del dia,perquè el sol eres tu.

I ara ,David, no hi ets. I el camí, que sembla no canviar,segueix essent de pujada,ple de rocs que em fant empassegar,i caic.I quan m' aixeco ,la mà que m' havia d' ajudar em tira empentes . L' aire és glaçat ,i m' esgarrinxen les bardisses.Però la diferència és que ara no es veu ni camí ,perquè la boira s' ha fet senyora de cada minut i no brilla mai el sol al final del dia.Aquests sol enganya fingint que vol esbargir la boira i torna a deixar-se tapar. No veig que em trobaré a dos pams al meu davant.
És ara quan entenc el que ens diu Jesús :"Jo sóc el camí ,la veritat i la vida(...)" Joan 14:6. No cal esperar a veure camí,Jesús és el camí.

I segueixo ,ara amb la motxilla del buit ben lligada al meu cos.Està tan plena d' enyor que s' esquinça,i tan xopa de llàgrimes pesants que fan el caminar més lent i feixuc.Tot i així no em vull aturar.Continuo .Diria que les sabates són de plom i sento el vent bufar de cares,però no desistiré de caminar.A la mà dreta hi tinc la Susanna que es deixa guiar contenta.La meva Susanna ,la meva estimada Susanna que és ara la meva raó per viure.

Trobo a faltar poder-te guiar per aquest món.Trobo a faltar que m' il·luminis amb la teva mirada.Aquella llum...plena de dolçor,de nobles ideals, de paciència ,d'innocència encara.

Sense tu camino,sí ,camino. Els primers dies d' esma,després per la Susanna i després també per tu. Sense tu però per tu. No vull que quan ens retrobem hagis de suspirar trist ,veient que no he fet res de bo des que tu vas haver de marxar.
No deixaré abatrem per la pena,però inevitablement ha entrat a formar part de la meva sang i alimentarà el meu cos mentre visqui.

Set mesos m' allunyen de tu. Set mesos menys em separen de tu.

Mig any bevent verí

2009-06-05T18:00:00.003+02:00

El 5 de desembre del 2008 ,pels volts de les set de la tarda feia una hora que m' havies trucat diguent que venies de seguida, i no havies arribat a casa.No obstant, la meva angoixa encara no era desesperació.Llavors en Narcís em va trucar per preguntar-me si podia ser que haguesssis anat a Gualta.Tant de bo pogués haver contestat amb un no rotund,però vaig haver de dir que sí.Sí que era possible.I amb aquest sí ,se' m va obrir la porta cap a l' horror.Aquesta pregunta només podia fer-me-la si havia passat res de greu.I va continuar:-Hi ha hagut un accident a Gualta d' un noi de 15 anys que anava amb moto i està mort. -

Aquests és el primer got de verí que em vaig haver de beure,però no vaig voler acabarme' l. De seguida vaig pensar que no ho havia sentit bé.

-Què has dit?Què has dit? -No hi ha resposta.

-L' últim ,repeteix-me l' últim que has dit.- Li dic plorant de por i... el silenci per resposta.

-On estàs ara ?-Li pregunto .Em diu davant el CAP.

-Ara vinc de seguida.-

En jauet i en Cristian,que estaven a casa esperant en David per anar a bàsquet,em veuen plorant.Amb dificultat els explico que hi ha hagut un accident a Gualta i podria ser en David.Em volen tranquilitzar, però el verí que he begut ja em corre per les venes.

-No ,no ha dit mort, no ha dit mort, no ha dit mort-. Em dic a mi mateixa mentre agafo el cotxe i vaig a trobar en Narcís.El veig davant el pàrquing del CAP.Em diu que ja ha anat amb cotxe fins la rotonda a preguntar , però els mossos no el deixen passar i no li han pogut informar de res.

-Doncs anem-hi a peu-Li dic pensant que el problema deu ser anar-hi amb cotxe, i a peu aconseguirem més respostes.

Hi anem corriguent .El mosso que dirigeix el trànsit de la rotonda de Gualta ens mira.Esbufegant per la corriguda li dic que ens pensem que el nostre fill pot ser el que hagi tingut l' accident.Em pregunta com es diu el meu fill.

-David Bagudà-li contesto.

Parla uns segons per la seva ràdio i ens diu:-Passeu-.

Passeu? Aquest passeu vol dir que és en David? És en David!! .Em poso a córrer, però paro d' inmediat un segon per preguntar al municipal que resta una mica més lluny que el mosso :-Com està?- I la resposta és un no silenciós amb el cap.

Ha fet no amb el cap? Què vol dir ?Està inconscient? Està intubat?Fractures?No pot caminar?Quiròfen? Mesos d' hospital? Mesos de rehabilitació ?

Més verí que em bec.En el fons sé que el més mortal ja ha estat preparat ,però el rebutjo.

Corro i corro per la carretera que porta a Gualta.Passo el pitch and putt i ara la foscor no em permet veure ni on poso els peus.Sí que veig la corba que hi ha al final de la fosca recta i es veu llum que ve del seu darrera .

I corro encara .En Narcís? Em giro .El veig a bastants metres darrera meu.No el puc esperar .Continuo .Giro la curva.LLum ,ambulància, cotxes parats i , al marge dret de la carretera una manta metàl·lica que tapa un cos .Sento que les cames no em volen portar allà ,sento que defalleixo,cauré!

No sé d' on agafo força i continuo avançant.

-És en David?-Pregunto amb gran esforç, perquè les paraules no volen sortir de la meva boca.

Per única resposta :una de les persones que hi ha allà estira el braç en davant i posa el palmell de la mà encarat cap a mi ,com volguent privar-me el pas.

Jo continuo avançant i crec que dic o penso, no ho sé bé :-M'és igual com estigui ,és el meu fill-

M' agenollo i destapo la manta...i és el meu DAVID ,EL MEU DAVID ,EL MEU DAVID. I del més profund de l' ànima em surt un crit de terror i un plor.Crido i ploro sense tenir-hi cap control .Miro cap el cel i és negre ,NEGRE .No hi trobo resposta.

Abaixo els ulls i el que tinc entre les meves mans és en David ple de sang i fred ,FRED.Torno a alçar els ulls i continua la negror.Beso en David ,i l' acarono.El vull abraçar,però tinc por de fer-li mal.Està tant massegat,tant ple de sang .El vull escalfar , però no sé de quina manera per no ferir-lo més.Crec que m' estiro al seu costat.No sé quan temps passa.Li parlo fluix.La seva cara ensangrantada ...Demano aigua i una tovallola per netejar-lo.Li retiro el tub que té a la boca.I l' abraço.Perquè no ho he fet abans?

Ja m' he pres tot el verí?

Després em diuen que l' he de deixar perquè ha vingut de la funerària i l' han de carregar al cotxe.I com que sempre he sigut molt obedient ,els el deixo sense fer ni un mínim gest de reticència.Perquè els el vaig deixar tan ràpid ? Perquè no vaig desobeir tan sols durant un minut ?

Em fan seure en un cotxe ,crec dels municipals.

La Susanna!

Agafo aire.Truco a casa .Sento la veu de la Susanna . Està viva,és a casa!

-En David ha tingut un accident i ara anem a Girona amb ell . No et moguis de casa .No obris a ningú ,no obris a ningú! Ja tornaré a trucar.-

Truco als meus pares.Els menteixo diguent el mateix ,o no era cap mentida? .Sóc incapaç de dir que en David és mort.

Surto del coxe i pregunto a on porten en David.

-A Girona als Jutjats-Em diu un mosso d' esquadra.

-Nosaltres us seguim amb el cotxe-Els dic .

-No pots venir.El portem a fer l' autòpsia-

-Doncs ens esperarem allà i després el portarem a casa.-

-Allà no et deixaran entrar .I tampoc te' l deixaran emportar a casa-

Més verí .Empatxada de verí que m' ofega la vida.

Vaig insistir ,vaig preguntar per què ,vaig implorar.

NO,NO ,NO sempre era NO a tot el que demanava.

No entenia perquè em feien això.Els meus pensaments xarbutaven desesperació.Aquesta gent no té cor.Com podem negar-me el meu fill ?. He perdut en David i ara no em deixen ni tenir el consol d' estar amb el seu cos.D' on surt aquesta crueltat .
Algú va dir :-t' entenc ,jo també tinc fills ,però no pots anar amb ell.-

No m' entén, perquè els seus fills estan vius.

Pot ser pensen que he embogit i que no em crec que estigui mort.

- Ja sé que no hi és, ja ho sé.Però vull anar amb ell.-Em surt de dins l' últim recurs que se m' acudeix.

I una veu va irradiar humanitat.

- Vols tornar-lo a veure?-Sento que em pregunta.

M' arrapo amb un SÍ furiós a aquesta corda de salvació.

I me' l deixen tornar a veure abans de separar-lo de mi.

Torno a acaronar-lo. Li faig l' últim petó i li xiuxiuejo a cau d' orella la meva esperança i l' últim adéu.Amb aquest adéu va començar la nostra separació.

En Narcís camina ara al meu costat i ens allunyem de l ' assassina carretera.On eres Narcís?

Un impuls em fa girar enrera i dir gràcies. Per què gràcies?Per haver intentat salvar en David, per deixar-me-li fer un petó,per... no sé ben bé el perquè .Em va sortir i prou.

En la meva memòria del que va passar després hi tinc buits.I tot el que retinc de les hores inmediates a l' adéu és com si estés en un pla de temps molt ràpid.

Aquella abraçada i aquell petó són sens dubte el que m' ha portat més consol.Si no els tingués ,el meu plor estaria brut de ràbia.

Un petó i una abraçada que em serveixen d' antídot per al mortal verí que he de continuar bevent mentre visqui .Un petó i una abraçada que seran tan llargs com sigui la meva vida.

"Caresse sur l' ocán ",una cançó que emana pau

cinc tresors

2009-05-15T20:24:00.002+02:00

Quan vaig saber de la mort d' en Pere ara fa casi tres setmanes ,molts records de les doloroses vivències ,encara tendres, van tornar amb força.
Però és això que em va fer decidir d' escriure el mail que tenia pensat per enviar a la funerària.Els demanava per què no es retorna als pares la roba que portava el difunt ,i els explicava quant m'hagués agradat a mi poder-la tenir.Em van contestar el mateix dia i he de dir que em vam fer entendre aquest "per què".
Com que havia deixat la meva queixa dies enrera en el blog,ara em sento amb el deure de deixar-hi la meva resposta a la seva explicació.Tot i que pot ser per algú serà dur llegir algunes de les coses que hi ha escrites,no vull ometre-les.No per deixar-les d' escriure faran la realitat més suau.

"Benvolgut Sr.------- ,
Primer de tot vull agrair-li la diligència amb la qual ha contestat el meu correu.
Com li vaig dir en aquest ,no tinc en absolut cap queixa de l' atenció rebuda,sinó tot el contrari,només elogis.El personal que ens va atendre es va comportar amb la màxima professionalitat i amb la màxima humanitat.I això els ho agrairé mentre tingui vida ,i en mort si Déu em permet el record allà amb Ell.

El mateix dia que vaig enviar el correu demanant el per què no es retorna la roba del difunt als pares,va venir ----- (treballador de la seva empresa)a casa meva (i no voldria que aquest fet li ocasionés cap problema perquè li estic molt agraida que ho fes).Em va explicar el perquè la roba no es retorna i el perquè del protocol de cremar-la.Després vaig rebre el correu de vostè.Entre tots dos em van fer entendre el difícil i delicat que seria en els dies previs a l'enterrament oferir una roba que estaria moltes vegades tacada de sang,bruta d' olis de vehicles,de terra,amb vidres,amb teixit humà enganxat i a més a més esparrecada en la sala d' autòpsies.Entenc que per a molts pares seria un cop fortíssim veure aquesta roba i amb tota probabilitat els enfonsaria més,si és que es pot ,en el dolor.
La meva petició anava encaminada a fer un bé als pares que perdin el seu fill en un accident de trànsit. Volia que ells poguessin tenir el que jo no vaig poder.Pensava que tenir l' última roba que va portar el teu fill en aquest món, era una necessitat tan forta com la que tinc jo. Però quan l' Albert em va dir que en 24 anys jo era l' única persona que ho havia demanat,em vaig quedar sorpresa. De seguida vaig pensar que el que per a mi era una gran necessitat per a la gran majoria de pares no tenia importància.I a part de no ser important ,els seria un perjudici als seus sentiments.L'última cosa que voldria és que accedint a la meva petició és portés més pena en una família.

Com vaig dir-li per mi ja no hi ha solució.A mi no m' hagués fet res que m' haguessin portat la roba d'en David tacada de sang ,perquè seria la sang del meu fill;ni si hagués estat plena de vidres ,terra, olis, o bruta de qualsevol component del cos, ni estripada en cent talls,ni que fes olor a mort,perquè és la mort del meu fill ,és la roba que el meu fill portava. L' hauria netejat,l' hauria cosit,li hauria fet el que calgués,però l' hauria tingut.
Sóc conscient que dono massa importància a una cosa que no en té. Però no puc evitar-ho,per a mi aquesta roba continua siguent un tresor cremat.

Tot i això,veient l' altre costat de la realitat,crec que és molt millor deixar els protocols tal com estant, perquè canviant-los es faria molt més mal que bé.

Desitjo que puguin continuar fent la seva feina tan bé com l' estant fent ara.Faci arribar ,de part meva ,la gratitud més sincera a tot el personal i en especial a ------ que en els moments que ens estava atenguent li van comunicar la desgràcia del seu pare i tot i això no ens va deixar ni un moment ,ni ens va transmetre per res el seu neguit.

Atentament ----------"

De les últimes coses que acompanyaven en David vaig poder recuperar-ne cinc:
el casc (que el va perdre en un dels brutals impactes, tot i dur-lo cordat) ,la motxil·la,una esportiva,el seu rellotge (intacte) i les claus de la moto.Cinc tresors que per a mi són més valuosos que qualsevol diamant.Tresors que espero tenir sempre d' acompanyants,com ho van ser d'en David ,pel viatge per aquest món.

Una petita llum a la carretera

2009-05-05T10:20:00.010+02:00

Avui ,cinc mesos sense tu, fill .I tu ,cinc mesos sense nosaltres.Sé que no et manca de res absolutament i no vull perturbar la teva pau amb la meva pena ,però si que demano sempre a Déu que et porti l' abraçada que tan friso per donar-te .Sé que Ell te la portarà sense deixar-te amb la pena i la misèria que hi ha impregnada en ella.

Fa casi tres mesos que vaig tornar a treballar. El dia abans de començar tot eren dubtes i pors : faig bé d' anar a treballar tan aviat ? He tardat massa a anar a treballar? Estaré a l' alçada de la feina? Estaré concentrada? Pensaré en tu? I si hi penso, em farà bé o em deixarà incapaç de continuar?. I quan em vaig llevar totes les preguntes encara em cridaven més fort . A les 7 del matí vaig sortir amb el cotxe i...més dubtes:passo per Jafre i evito imatges o passo per Gualta i torno a recordar?. Com que últimament sempre hi anava per Gualta vaig decidir que havia de continuar fent-ho igual . I... passo davant l' arbre. El plor m' envaeix i no sé com parar-lo. No puc arribar així a la feina! Però abans de passar pel mas Bahí veig una cosa que arrastra tota la meva atenció.És una petita llum vermella que sembla pampalluguejar a la carretera,al meu davant ,però força lluny encara. Penso : un llum per senyalitzar el camí d' entrada a aquest mas . Però no, perquè passo el mas i la llum continua davant meu. I sí, fa una intermitència molt ràpida. Tot i que sóc ja força prop d' ella no aconsegueixo endevinar que és. Faig un flash amb les llargues i ho veig clar: un ciclista. El passo. Va amb la seva llum intermitent vermella darrera la bicicleta ,la seva llum davant i la seva armilla reflexant. Crec que és la persona amb la qual m' havia trobat sovint abans del teu accident, pels volts de les 7 del matí , direcció Serra, amb la bicicleta, però sempre sense llums. En els mesos d' hivern no el veia fins que els llums del meu cotxe l' il·luminaven i més d' un cop m' havia fet frenar fort. En canvi aquest primer dia de feina l' he vist a més d' un Km de distància.

La petita però potent llum de la seva bicicleta ha fet llum també al meu ànim. De seguida penso que els desencadenants del teu accident han fet reflexionar a més d' un i li han fet canviar els seus hàbits perillosos. M' agrada pensar que algú ha guanyat la seva vida canviant-los. Només Déu ho sap.

Però a mi aquella llum em va fer molt bé i em va ajudar a arribar a la feina més serena i sense plorar.

Nella fantasia( d 'Ennio Morricone ,de la pel·lícula "La Missió")

En la fantasia jo veig un món just /On tots viuen en pau i honestament/El somio amb ànimes que són sempre lliures /Com els núvols que volen/Ple d’ humanitat en el fons de l’ ànima/ En la fantasia veig un món clar/On la nit és menys fosca/El somio amb ànimes que són sempre lliures/Com els núvols que volen/ plenes d’ humanitat/ En la fantasia existeix un vent càlit/Que bufa sobre la ciutat com un amic /El somio amb ànimes que son sempre lliures /Com núvols que volen /Ple d’ humanitat en el fons de l’ànima .

Nella fantasia io vedo un mondo giusto /li tutti vivono in pace e in onestà /Io sogno d'anime che sono sempre libere/Come le nuvole che volano/Pien' d'umanità in fondo all'anima./Nella fantasia io vedo un mondo chiaro/Li anche la notte è meno oscura/Io sogno d'anime che sono sempre libere/Come le nuvole che volano./Nella fantasia esiste un vento caldo/Che soffia sulle città, come amico/Io sogno d'anime che sono sempre libere/Come le nuvole che volano/Pien' d'umanità in fondo all'anima

La fantasia que parla la cançó és una ínfima part de la realitat que Jesús ens promet si vivim en ell.

UNA GUERRA

2009-05-03T21:02:00.007+02:00

Fa anys vaig llegir que el nombre de morts per accident de trànsit és el mateix nombre de morts que hi hauria si estessim en guerra civil . Vaig pensar de seguida que era veritat , doncs tots coneixem algú del nostre entorn inmediat que està dins aquests nombres.
Hi ha però dos fets que fan basarda .Un és que en la guerra d' avui dia l' enemic és el nostre aliat . L' altre és el més terrible: a aquesta guerra no se li veu la fi .

Aquesta matinada ha fet una setmana que la guerra s' ha emportat un altre noi del poble,en Pere,de 22 anys, i amb ell la felicitat d' una altra famíla . En saber-ho se'm va remoure violentament tota la pena per en David.

També hi ha una altra guerra encetada en un altre camp de batalla i aquesta es va emportar fa déu dies un professor d'en David ,de quan feia 1er d' ESO,l' Alberto . En David li tenia molt d' apreci i ens en parlava sovint d' ell.

Uneixo el dolor que estan passant aquestes famílies al meu dolor.
Per ells deixo aquí aquesta cançó que l' Eric Clapton va composar als nou mesos de la mort del seu fill de 4 anys i mig .Va morir en caure d' un 53è pis d' un edifici de Manhattan el 20 de març de 1991.

Tears in heaven , d'Eric Clapton
Would you know my name / If I saw you in heaven / Would you feel the same / If I saw you in heaven / I must be strong/ and carry on / Cause I know I don't belong /Here in heaven/ Would you hold my hand/ If I saw you in heaven/ Would you help me stand/ If I saw you in heaven /I'll find my way/ through night and day /Cause I know I just can't stay /Here in heaven / Time can bring you down /Time can bend your knee /Time can break your heart /Have you begging please /Begging please/ (instrumental)/ Beyond the door/ There's peace I'm sure / And I know there'll be no more / Tears in heaven / Would you know my name / If I saw you in heaven/ Would you feel the same / If I saw you in heaven / I must be strong / and carry on /Cause I know I don't belong / Here in heaven

Llàgrimes en el cel
sabries el meu nom / si et veiés en el cel / sentiries el mateix/ si et veiés en el cel / he de ser fort / i continuar/ perquè sé que aquí al cel / no és el meu lloc /agafaries la meva mà/ si et veiés en el cel/ m' ajudaries a aixecar-me / si et veiés en el cel/ trobaré el meu camí / a través la nit i el dia/ perquè no em puc quedar/ aquí en el cel/ el temps pot fer-te caure/ el temps pot doblegar els teus genolls/ el temps pot trencar el teu cor / i fer que demanis perdó/ que demanis perdó/més enllà de la porta/ hi ha pau n' estic segur/ i sé que no hi haurà més /llàgrimes en el cel / sentiries el mateix /si et veiés en el cel / he de ser fort i continuar/perquè sé que aquí al cel no és encara el meu lloc.

MIRALL

2009-04-17T17:00:00.036+02:00

Sovint,aquests dies,em venen un munt de records lligats al teu naixement:alegries,pors i una pila de petites coses del dia a dia. .Un dia un ,un dia l' altre , es van col·locant davant del mirall d' aquests dies presents . I a poc a poc va apareixent la seva imatge reflectida . I el que va venir d' un costat, ara ve de l' altre.I el que es va moure cap a esquerre ara es mou a dreta.

Vas néixer en el primer dia de pluja dels molts que havien d' anar arribant aquell any.Vas viure el teu primer any en el més plujós d' aquests últims quinze . El pantà de Susqueda vessava l' aigua per dalt i descarregava aquelles cascades que et deia iriem a veure el dia que tornessin a fer-se . Curiosament pot ser que aquest any veiem el seu reflexe.

Quan vas començar a créixer dins meu , vaig perdre la gana i tot el poc que menjava se' m posava malament . També menjava poc i amb fàstic les primeres setmanes, quan te' n vas anar.

Fa quinze anys vas fer venir a casa tota la gent que t' estima per veure`t per primer cop. Amb la teva mort, la casa també es va omplir de persones que t' estimen i et volien veure per última vegada.

Els primers mesos de tenir-te ,quan dormies,entrava de puntetes a l' habitació per no trencar ell teu fràgil son ,i m' aguantava la respiració per poder sentir la teva . Em semblava impossible tanta felicitat i tenia por que perdessis la vida mentre dormies . A mida que creixies fort i alegre, aquesta por va marxar silenciosament. I l' havia oblidat . No sabia que era una por per un fet real , amb el qual m' enclastaria quan tinguessis quinze anys. I aquell 5 de desembre ,vaig veure' t amb els ulls clucs i no dormies , sinó que ja havien vist tot el que necessitaven veure .

Quan vas néixer el dolor físic va ser el més fort que mai he hagut de suportar . Per uns moments semblava que em moria . Però, de sobte,vaig sentir el teu plor , vaig veure el teus ulls tan oberts , i la teva vida va tapar ben de pressa aquell dolor . I em vas sorprendre ,ensenyant-me en un segon quant d' amor era capaç de donar . Així igual i diferent a l' hora ,em passa ara amb el meu dolor d' esperit. És tan fort que em fa veure amb dolçor el dia de la meva mort . I estic obligada a apendre a sobreviure amb l' enyor per tu . Però,quan aquell dia et vegi mirant-me ,altre cop amb els teus ulls plens de vida ,s'aixugaran les meves llàgrimes i es taparà el dolor ,i aquest cop per sempre més.

I així podria continuar molta estona amb la llista de reflexes . El que era alegria és tristesa,el que era vida és mort.

I tot i ser reflexes del present amb els seus d' absoluts oponents del passat , s'acaben tocant en un punt : el que uneix el cercle que dibuixen, tancant-m' hi a mi dintre .

La teva vida ha impregnat la meva de tal manera ,que no sóc jo si no és amb tu . Has tatuat el meu cor de felicitat i de sofriment , i te n' has emportat un bon tros d' ell amb tu .

El canon de Pachelbell m' acompnya sovint aquests dies

4 MESOS

2009-04-06T18:12:00.021+02:00

Ahir ,negre aniversari : quatre mesos sense tu.

Avui fill,estic tan abatuda que tot el que escriuria m' ho guardaré dins meu...hi ha massa penombre per a que quedi impresa aquí.

Et deixo la cançó que en Joan ha triat per tu.

Una ABRAÇADA INMENSA ,INMENSA... que tot i l' abisme que ens separa ,sé que Déu te la portarà en un segon.

LLETRA DE LA CANÇÓ DE JASON MRAZ - SONG FOR A FRIEND (MR. A-Z)
well you're magic he said but don't let it all go to your head cause i bet if you all had it all figured out then you'd never get out of bed well no doubt of all the things that I've read what he wrote me is now sounding like the man i was hoping to be I keep on keeping it real cause it keeps getting easier he'll see he's the reason that i'm laughing even if there's no one else he said you've got to love, yourself he said you shouldn't mumble when you speak but keep your tongue up in your cheek and if you stumble on to something better remember that it's humble that you seek you've got all the skill you need, individuality you've got something call it gumption call it anything you want because when you play the fool now you're only fooling everyone else you're learning to love, yourself yes you are... yes you...you...you and there's no price to pay when you give and what you take, that's why it's easy to thank you you...you you...you...you let's say take a break from our day and gettin back to the old garage because life's too short anyway but at least it's better than average as long as you got me and i got you you know we got a lot to go around i'll be your friend your other brother another love to come and comfort you and i'll keep reminding if it's the only thing i ever do i will always love you you...you...you you... It's true I love it's true It's you I love it's you I love it's you it's you I love It's true I love it's true I love it's true it's you I love It's you I love it's you I love it's you it's you I love you I do It's you I love It's you I love it's you I love it's you it's you I love It's true I love it's true I love it's true it's you I love It's you I love it's you I love it's you it's you I love you I do I'm in love in love in love I'm in love in love in love It's you I love its you It's you I love I love I love It's you I love I love I love It's you I love I love I love Oh... [instrumental interlude] [choir] climb up over the top survey the state of the soul you've got to find out for yourself whether or not you're truly tryin why not give it a shot shake it take control inevitably wind up findin for yourself all the strengths you have inside still risin' X3 [jason] climb up over the top survey the state of the soul you've got to find out for yourself whether or not you're truly tryin why not give it a shot shake it, take control and inevitably wind up findin for yourself all the strengths that you have inside of you

Hola primavera

2009-03-30T17:33:00.024+02:00

L' aranya

Amb molt de delit,
jo em faig un teixit
per poder capturar
el que serà el meu dinar.

Sóc més petita que una tirita
però se’m veu a simple vista
i la gent normalment s’espanta
quan m’enfilo per la garganta.

I si a casa teva estic
no em vulguis treure pas
i una picada eviteràs.

Rossinyol

Cos elegant
i un dolç cant,
fan d’ell
el millor cantant.

Si el sens piolar
no el fagis callar
i un bon record et porterà.

Amb aquestes poesies que vas fer pel dia de Sant Jordi de 2008 ,portes un pols de primavera en aquest blog.

T'hagués agradat tant aquesta primavera. És d' aquelles que al febrer ja intueixes que esclataran, amb força de gran onada,en cada racó de camp,bosc, i jardí.
Com n' és de bonic aquest any el nostre petit jardí. I que trist que no sàpiga que en aquesta casa s'hi guarda un dol. Tota planta creixent descarada ,plena de vida i colors alegres, davant d'uns cors on hi viu la buidor. No respectes cap dol primavera? No saps,primavera, que exhibint tanta quantitat de vida i bellesa portes igual mesura de tristesa en les persones abatudes per la mort d' un fill ?

Com es para el temps ,David?
Jo el vull tornar a parar. Com els primers dies sense tu,tinc ara també l' extrany desig d' aturar el temps. Que no vingui mai el dia, que sempre sigui hivern, que regni la nit en el meu temps parat, per poder plorar sense pausa, sense menjar, sense beure, sola amb la companyia de la teva absència. Però el temps ,cruel ell,no em va obeir aquells dies. I vaig haver de suportar , amb ràbia, el regal d' una nova sortida de sol que tu ja no vas veure. Vaig haver de preparar altre cop l' esmorzar per la Susanna,però no el teu, i la roba s' acumulava a la rentadora,però no hi havia la teva. S' havia de decidir on t' enterràvem,com feiem el recordatori. S' havia de preguntar com havia passat l' accident i explicar-ho a tothom. S' havia de fer tothom sabedor de la teva prudència i el teu seny. S' havia de menjar perquè la gent que ens estima no patís. No es va parar el temps llavors i no es pararà ara tampoc. Que il·lusa ,gosar manar sobre ell.
I fa mal continuar visquent quan tu amb 15 anys ja se t' ha prohibit.

Ara que el dia s' ha allargat,ben segur sortiries les tardes amb la teva moto ,a sentir la llibertat que et donaven aquestes passejades. I anant a trobar els teus amics de Gualta, veuries moltes flors, però cap de plantada als peus de l' arbre on ara hi ha les que recorden la teva mort.

Però l' orgullosa primavera no sap que aquest any li falten molts colors. Colors que ella mai podrà crear: el color dels teus ulls, dels teus cabells , de la teva pell, del teu somriure, de la teva veu.

Tot i el que he dit abans, David, la setmana passada em vaig trobar anant a comprar flors ben llampants. I és que dins el nostre hivern hi ha una persona que necessita deixar entrar la primavera. I és per ella que plantaré aquestes flors al jardí. Sento que el meu cor buit ha de deixar brotar amb força la il·lusió per veure créixer la Susanna i compartir amb ella les seves ànsies de vida.
Per tu, Susanna, m'esforço a viure amb alegria. Per tu, David,sense esforç ,visc en la presó d' una pena sense fons. Com aconsegueix una persona carregar amb aquesta incoherència ? ...? Em ve a la memòria un salm:
"Jo mateix t' instruiré, t' ensenyaré el camí que has de seguir, seré el teu conseller, i els meus ulls vetllaran sobre teu" Salm 32:8

Petites engrunes de companyia teva

2009-03-21T22:30:00.014+01:00

Que difícil és fa viure sense tu,David.

Abans solia pensar : ja tinc 42 anys.Ara em dic: tot just en tinc 42...massa llarga s'em pot fer l ' espera.

Mentre espero,busco en els records qualsevol vivència que em pugui fer sentir altre cop al teu costat,com abans. I un cop la tinc,intento repetir-la i així em retrobo amb sensacions ,riures,converses,pensaments,problemes,discusions,mirades, complicitats amb tu. Així he descobert que tornant a mirar pel·lícules,sèries i reportatges que havíem vist junts,per uns minuts viatjo al nostre passat. I t' escolto riure on abans també vas riure amb els Simpsons,i et sento entusiasmat amb aquell invent d' en Draimon que tan et va agradar d' infant,i et veig embadalit amb "El Senyor dels Anells" ,i al·lucinat amb "El viatge de l'Emperador",i emocionat amb "El Laberinto del Fauno".

I quan acarono la Manyaga,amb el seu pèl tan fi,trobo la teva mà que també acarona el seu cap,rellisca pel coll,ondula per la corba del seu llom i altra cop comença pel cap.

Que diferents les emocions de les primeres semanes del món sense tu. Era incapaç d' anar a on tu havies estat,perquè allà la tristesa s' em desbordava i no podia amagar el plor. En canvi ,ara tinc set de tornar a tots els llocs on vas estar.

Com m' agradaria calcar cadascun dels viatges fets. Em passejaria per on vam passejar,dormiria allà on vam dormir,gaudiria del paisatge que els teus ulls van gaudir,tocaria el que les teves mans van tocar.

Tot això són engrunes que vaig recollint ara d' aquí ara d' allà. I amb aquestes engrunes he d' alimentar la paciència de la meva espera. Petites engrunes que semblen misèria,però d' aquesta misèria en faig companyia teva.

L' AMISTAT

2009-03-13T11:16:00.012+01:00

Petitó meu,
Els teus amics eren el teu tresor personal.Els estimaves.Mai et vam sentir parlar-ne malament de cap d' ells,ni un mínim comentari de cap petita cosa que et molestés.Sap Déu que això és veritat.Els estimaves tal com eren .Entenies molt bé el que és l' amor(volgueu llegir 1ªepístola als Corintis ,cap.13 del nou testament).

Aquells casi tres dies abans de l'enterrament ,en mig d' aquell dolor que m' embotia els sentits, una cosa sí la vaig poder percebre ben clarament i em va impressionar moltíssim:la manera com tots els teus amics van voler acompanyar-nos en la nostra pena .Des del primer dia em va impactar el seu dolor,el seu plor, els seus petons,les seves abraçades,el seu valor de venir a casa (alguns no hi havien estat mai) i saber-hi estar en silenci,entenent que no calien paraules.I el segon, dia en el tanatori , tot i haver-se de desplaçar a un altre poble, van voler estar allà ,amb nosaltres, amb la nostra misèria.Només en veure'ls ja sentiem que el seu dolor s' unia al nostre.
I el tercer dia,a l`església, els seus escrits van reconfortar el meu esperit .
En el cementiri també van voler estar-hi i despedir-se de nosaltres ,un a un ,com si es despedissin de tu,David.
I aquests mesos que hem passat sense tu ,han vingut a casa a fer-nos companyia,a parlar de tu, a parlar de la seva vida sense tu .Ells, uns adolescents d' entre 13 i 16 anys,comportant-se com autèntiques bones persones adultes.
Tens uns bons amics,David,que ara em sento també meus.
Sí...tens!... perquè , com tu dius:" l' amistat mai s' ha de trencar" .Ni la mort pot trencar -la.El lligam de l' amor traspassa la mort junt amb la persona i així es converteix en el que continua conectant-nos.No és el que jo penso ,és el que Déu ens fa saber:"L' amor mai no s' acaba"(1ª corintis 13:8).
Aquí deixo una troballa que vaig fer mentre rellegia els teus treballs de l' institut.

L' AMISTAT

Per mi l’amistat és un sentiment agradable que et fa sentir segur del que fas i que no estàs mai sol. En una amistat el més important que hi pot haver, trobo que és la confiança. La confiança et permet expresar-te tal com ets sense embuts, per tant com més confiança hi hagi en una amistat, menys possiblitats hi ha que desaparegui.
Però també per poder fer amistat fa falta la confiança que has de tenir tu cap a l’altra gent, així ells també confiaran amb tu.

Dins de l’amistat hi ha els amics, que són la gent amb que et sents bé i hi jugues, demanes consells... I en els moments tristos els amics t’animen, i fan les coses que tu també faries per ells.
Si busques les coses bones dels amics, ells també buscaran les teves coses bones.
Els bons amics són com un paracaigudes, t’agafen quan estàs caiguent i et deixen suaument a terra. I aixó és el que et fa seguir en davant perquè saps que sempre tindràs algú que t’ajudarà en els mals moments, i no deixarà que t’enfonsis.
Crec que el més important en aquesta vida, és l’amistat. Perquè et permet està en bon estat d’ànim, i això fa que puguis tenir una vida menys depressiva i més alegre.

Peró de vegades moltes amistats es perden, per altres sentiments com la ràbia o l’enveja. Que són els pitjors que hi poden haver, i que creen moltes distàncies.

Però en general crec que tothom té com a mínim una amistat en que hi pot confiar i per tant mai está sol. I penso que l’amistat és el sentiment més bonic que hi pot haver a la vida, i que mai s’ha de trencar perquè un amic sempre perdona al seu amic.

David, 15 de juny de 2008

La roba...?Cremada.

2009-03-09T09:50:00.015+01:00

Fins just abans que marxessin del cementiri els treballadors de la funerària,no se' m va acudir que volia tenir la roba que portaves quan vas haver de deixar aquest món.Quan la vaig demanar, em van dir que s' havia quedat als jutjats de Girona ,en la sala d' autòpsies.Molt amablement es van oferir per trucar-hi.Quan van penjar el telèfon ja vaig veure que la seva cara era de no haver-hi solució.
-L' han cremada-va ser la resposta.

Cremada? No,cremada no és la resposta que esperava.
M' haurien d' haver dit :l' han guardat als jutjats esperant que la passeu a buscar.O bé: és al tanatori ,aneu allà i us la donaran.O millor encara:la tenim nosaltres aquí ,justament ara us la volíem donar.

Però...cremada? Quin profit els va fer cremar-la? Cremar una roba que no és seva? És el protocol? Doncs el protocol és inhumà.

Que no saben que ara hi ha una mare que té fam d' arrapar-se aquella roba i flairar-la ben fort per aconseguir respirar una espurna d'olor del seu fill? Que no saben tots els records que hi ha impregnats en la roba d' un fill? Que no saben quants moments feliços hi havia entre els teixits d' aquella roba?...
Cremada aquella parca negra...tant que va costar trobar una roba d' abric que t' agradés.I aquella parca només en veure-la ja vas decidir que seria la teva.Hi erem tots quatre quan la vam comprar.Que bé et va anar aquests dos mesos de tardor per anar amb moto.I el jersei ,també negre,el vam anar a comprar tu i jo un matí de juriol .I aquell matí s' ha convertit en l' últim que vam passar tu i jo sols... i el jersei n' era el testimoni.I els pantalons texans grisos..,erem la Susanna i jo que et vam dir com te n' estaven de bé quan te'ls vas emprovar a la botiga.

No es va cremar roba.Es van cremar records ,es van cremar moments feliços,es va cremar l' olor d'en David.No es va cremar roba...sinó que s' han fet cremades als sentiments d' una mare, que li agradaria enganyar-se, i tancant els ulls abraçar-se a aquella roba, i creure que fent-ho torna abraçar al seu fill.

Tu David ja em vas dir en el somni que no la necessites,però segur que entens que jo sí.

Ja vinc mama

2009-03-05T19:12:00.010+01:00

Tres mesos,David,.tres mesos.Fa tres mesos estaves creixent per dies quan tot es va acabar en un segon.Quina alçada faries ara?Recordes quan uns dies abans de l' accident et vaig dir que se' t veia més fort, i tu,tocant-te't els braços vas dir-me:Sí mama,és veritat,en els braços hi tinc més múscul.

I quan et feia un petó ,els últims dies havia d' estirar molt el coll per arribar fins la teva galta.Pensava:he de mirar l' alçada que fa.Feia dos mesos mesuraves 1,79,però estic segura que aquell dia ja passaves del 1'80.

Tant com m' agradava veure't créixer ...i tot parat en un fatal accident.Parat en els 15 anys, parat en aquella alçada ,parades totes les teves il·lusions.

-Ja vinc mama-Les teves últimes paraules que vaig escoltar per telèfon minuts abans de parar-se tot.

Ja vinc mama...

T'espero,David ,t' espero...

Cant de l' enyor

2009-03-03T09:59:00.009+01:00

Quantes vegades vaig escoltar i cantar aquesta cançó quan tenia vint anys...

Extranyament havia desaparegut del meu record ,fins que comentant amb una companya de feina que estava buscant músiques que m' acompanyessin en l'ànim ,va recordar-me que en LLuís Llach en tenia moltes.De cop, " el cant de l' enyor " em va retornar a la memòria.

Com es fonen música i lletra amb els meus sentiments...Aquí el deixo per a qui pugui servir.

Ni que només fos per veure't la claror dels ulls mirant el mar

ni que només fos per sentir el frec d' una presència

ni que només fos poder-nos dir una altre adéu serenament

ni que només fos pel suau lliscar d' un temps perdut al teu costat

ni que només fos recórrer junts el bell jardí del teu passat

ni que només fos perquè sentissis com t' enyoro

ni que només fos per riure junts la mort

ni que només fos poder-nos dir un altre adéu serenament

ni que només fos perquè sentissis com t' enyoro

ni que només fos per riure junts la mort.

Escrit de despedida dels teus amics en el teu enterrament

2009-02-28T17:15:00.004+01:00

David ,eres tan especial,tan alegre,tan tranquil...eres el nostre David.Eres un amic dels grans,una persona en qui poder confiar i explicar-li mil coses.A bàsquet quan tots estavem enfadats perquè havíem perdut un partit o si ens emprenyavem entre nosaltres,tu sempre estaves allà per posar pau i fer els mals més petits.

A classe no parlaves gaire però es notava molt la teva presència i tothom sabia que hi eres.

Sempre has sigut una persona honesta i justa amb tothom,sempre que podies ajudaves al que tenies al teu costat,tant que de vegades no et preocupaves ni de tu.

I és que et feies estimar de seguida.Mai havies estat dolent amb ningú,mai havies traït a ningú,ni t' havies baralllat amb ningú.Amb tu es podia comptar pel que fos.Ajudaves a tothom i estimaves a tothom.Eres el gran exemple de persona feliç i a més ,honesta.Una barreja que costa molt de trobar en qualsevol altra persona.

Alguns et coneixíem des de la guarderia,altres des de fa 2 mesos però tots

t' estem molt agraïts pel que has fet,perquè t' has fet estimar i això ja mai més s' oblida.

Et durem sempre al cor i et recordarem sempre com en David Bagudà Bahí,el nostre amic...

"no poden morir mai més,perquè són iguals als àngels,i són fills de Déu, essent fills de la ressurrecció"Lluc 20:36

2009-02-27T11:09:00.006+01:00

Quan l' estat de shock després de la teva mort va minvar,vaig sentir una fortísssima necessitat de saber exactament on eres i què feies -Déu meu, només té 15 anys, necessito saber-ho- Pot ser va ser en aquests moments quan m' he sentit més desamparada,perquè tot i que sé que estàs amb Déu,volia saber més.I aquest no saber m' angoixava.

Crec que no van passar ni tres dies quan vaig trobar-me amb el verset de l ' encapçalament.La resposta no era la que esperava,era molt més:Un àngel?...ets un àngel!.

Tenim paraules per descriure on són els àngels?Tenim ment per a compendre-ho?Només amb els ulls de la fe podem veure que estan al voltant nostre,i és preocupen pel que fem,i ens ajuden durant el viatge per aquest món.

I jo ,David,et sento ben a prop meu.I sé que estàs pendent de la Susanna ,del papa,de tots els teus amics,de tota la família.